Corro pel carrer corro apartant la gent a cops i corro amb ells al darrere
Desgraciats de merda, no em toqueu els collons
Són més joves i més ràpids i tenen ganes de tocar-me els collons, i aviat m’atrapen i em fan caure pel terra
Què fots, què collons has fotut! no paren de cridar-me i gesticulen histèrics
No em toqueu els collons, remugo
Desgraciat de merda, què fots, qui et penses que ets, però què collons fots! Sembla que no se’n sàpiguen avenir. A la policia te’n vas, ara t’hi portem, ara mateix te n’hi vas, però què has fotut!
M’agafen pels braços i m’aixequen, jo dono cosses a l’aire i intento desprendrem d’ells, però no hi ha manera
No ho faré més, no ho faré més! bramo, amb les llàgrimes regalimant-me per les galtes. No ho faré més! Sóc un pobre desgraciat, no sé què fer amb la meva vida, sóc un miserable, no tinc res, estic buit per dins, em convertiré en gripau, seré un gripau fastigós, estic perdut! Ajudeu-me, siusplau, no em deixeu sol, ajudeu-me!
sembla que la seva ràbia retrocedeix
Em poso a plorar a crits, la gent del voltant es gira i ells m’agafen menys fort
Ajudeu-me! Estic buit i no sé què em faig, necessito algú, estic tan sol, tan sol... tant.....
dissabte
diumenge
Dia 16 (ells)
I de cop el veiem
Un home de quaranta anys, cabell llis i greixós, ulls caiguts, llavis prims i dents groguenques, un coll sec que surt d’un jersei groc desfilat, pantalons de pana marró, alt i sec, amb bambes destrossades,
treu una granada de la bossa de plàstic que porta a la mà, i abans que les portes es tanquin, la llança dins del vagó del metro
Però què cony.... murmura algú de nosaltres
L’home es posa a córrer mentre la bomba explota, però li barrem el pas i les ones expansives ens fan caure al terra, ell damunt nostre
Ens mira ràpidament, s’aixeca i fuig, però nosaltres no el perdem de vista i el perseguim fins a la sortida
Cridem perquè algú l’aturi, però l’únic que fan és preguntar-se els uns als altres què deu estar passant
Un home de quaranta anys, cabell llis i greixós, ulls caiguts, llavis prims i dents groguenques, un coll sec que surt d’un jersei groc desfilat, pantalons de pana marró, alt i sec, amb bambes destrossades,
treu una granada de la bossa de plàstic que porta a la mà, i abans que les portes es tanquin, la llança dins del vagó del metro
Però què cony.... murmura algú de nosaltres
L’home es posa a córrer mentre la bomba explota, però li barrem el pas i les ones expansives ens fan caure al terra, ell damunt nostre
Ens mira ràpidament, s’aixeca i fuig, però nosaltres no el perdem de vista i el perseguim fins a la sortida
Cridem perquè algú l’aturi, però l’únic que fan és preguntar-se els uns als altres què deu estar passant
Dia 3 (ell)
Pujo al metro amb la bossa carregada de mocadors de paper. Som a final de mes i això fins i tot es nota aquí
Hi ha sis vagons i ningú em dóna ni una trista moneda
M’arrossego per l’últim vagó amb semiesperança, però res, ni un cony de vella rància ni un putu jove revolucionari ni un ric de merda amb malsons, res res, les mans buides i la bossa amb tots els mocadors
Desgraciats, penso, mentre baixo del vagó i remeno per dins la bossa
Ells s’ho han buscat, per rancis, ells s’ho han buscat, només volia una puta moneda, mecagoentot
Mentre les portes es tanquen, ho llanço a dins i em disposo a arrencar a córrer
Però llavors em veuen
Hi ha sis vagons i ningú em dóna ni una trista moneda
M’arrossego per l’últim vagó amb semiesperança, però res, ni un cony de vella rància ni un putu jove revolucionari ni un ric de merda amb malsons, res res, les mans buides i la bossa amb tots els mocadors
Desgraciats, penso, mentre baixo del vagó i remeno per dins la bossa
Ells s’ho han buscat, per rancis, ells s’ho han buscat, només volia una puta moneda, mecagoentot
Mentre les portes es tanquen, ho llanço a dins i em disposo a arrencar a córrer
Però llavors em veuen
dimarts
Dia 15 (ells)
Estem una mica farts de poblets rancis, fa una setmana que no ens aturem a una ciutat com déu mana i ja en tenim ganes
Per sort, d’aquí un centenar de quilòmetres arribarem a una i això ens anima una mica
Falta una mica més d’una hora per ser-hi i el paisatge no ens interessa
Aprofitem per preguntar-nos breument perquè fem el viatge. Cadascú té els seus motius, encara que tampoc es pot dir que cap sigui gaire creïble
A estones ens sembla que l’ambició de veure coses no és motiu suficient
Els quatre mirem per la finestra i semblem tenir pensaments idèntics, malgrat no deuen tenir res a veure
Els miro un instant i em sento terriblement lluny d’ells
Ells em miren a mi i crec que pensen exactament el mateix
No hi donem més importància, cedeixo la llibreta a algú altre
El tren està entrant a la ciutat
Per sort, d’aquí un centenar de quilòmetres arribarem a una i això ens anima una mica
Falta una mica més d’una hora per ser-hi i el paisatge no ens interessa
Aprofitem per preguntar-nos breument perquè fem el viatge. Cadascú té els seus motius, encara que tampoc es pot dir que cap sigui gaire creïble
A estones ens sembla que l’ambició de veure coses no és motiu suficient
Els quatre mirem per la finestra i semblem tenir pensaments idèntics, malgrat no deuen tenir res a veure
Els miro un instant i em sento terriblement lluny d’ells
Ells em miren a mi i crec que pensen exactament el mateix
No hi donem més importància, cedeixo la llibreta a algú altre
El tren està entrant a la ciutat
diumenge
Dia 2 (ell)
Acaben de dir que les línies del metro estan totes tallades per la pluja
Els viatgers surten de l'andana a empentes, jo entremig d'ells, i els autobusos es col·lapsen
Aprofito el dia lliure per passejar-me i només faig que creuar-me amb persones adultes, madures, aguantant un pal amb un tros de tela tensa al capdamunt. Tenen un aspecte tan absolutament ridícul amb el paraigua a les mans que em fan venir ganes de riure i em poso a riure sol
Corren amunt i avall del tot indignats amb els núvols
De cop no els hi agrada la primavera
A mi tampoc. Hi ha molt fang. Als llibres escriuen que amb l'arribada de la primavera canten els ocells i escalfa el sol. Què té això d'agradable? L'ocell no és més que un ocell*
M'assec una bona estona al costat de la boja que es passa els dies llegint al costat del cinema. Parlem d'immortalitat. Jo dic que no, ella diu que sí. Ho justifica amb l'intercanvi de matèries
L'intercanvi de matèries! Quina covardia consolar-se amb aquest succedani de la immortalitat! Només el covard, en el qual la por a la mort és superior a la dignitat, pot consolar-se pensant que el seu cos viurà amb el temps a l'herba, en una pedra, en un gripau..*
Aquesta dona és una desgraciada de merda. Llegir i llegir i no s'adona d'absolutament res, de res
* Chejov
Els viatgers surten de l'andana a empentes, jo entremig d'ells, i els autobusos es col·lapsen
Aprofito el dia lliure per passejar-me i només faig que creuar-me amb persones adultes, madures, aguantant un pal amb un tros de tela tensa al capdamunt. Tenen un aspecte tan absolutament ridícul amb el paraigua a les mans que em fan venir ganes de riure i em poso a riure sol
Corren amunt i avall del tot indignats amb els núvols
De cop no els hi agrada la primavera
A mi tampoc. Hi ha molt fang. Als llibres escriuen que amb l'arribada de la primavera canten els ocells i escalfa el sol. Què té això d'agradable? L'ocell no és més que un ocell*
M'assec una bona estona al costat de la boja que es passa els dies llegint al costat del cinema. Parlem d'immortalitat. Jo dic que no, ella diu que sí. Ho justifica amb l'intercanvi de matèries
L'intercanvi de matèries! Quina covardia consolar-se amb aquest succedani de la immortalitat! Només el covard, en el qual la por a la mort és superior a la dignitat, pot consolar-se pensant que el seu cos viurà amb el temps a l'herba, en una pedra, en un gripau..*
Aquesta dona és una desgraciada de merda. Llegir i llegir i no s'adona d'absolutament res, de res
* Chejov
dijous
Dia 14 (ells)
Al mapa ens ha cridat l’atenció l’enorme quantitat de vies que envolten aquest poble i ens aturem a visitar-lo. La guia en fa cinc cèntims: el poble va néixer fa una mica més d’un segle, sota la bogeria d’un terratinent que no sabia què fer en aquells terrenys. I ja està
El poble està format per una vintena de cases, blanques i amb l’estructura de la façana feta de fusta, una pizzeria, un supermercat i l’estació. Té una via d’entrada i una de sortida, però entre una i l’altra hi ha tot un circuit viari que s’enfila pels turonets que envolten el poble, passa per sota un parell de túnels, a mig trajecte les vies se separen, unes van cap amunt, les altres cap avall, donen voltes i al cap d’un parell de girs es retroben, per anar juntes de nou al punt de sortida
Cada casa està rodejada de vies, i cada carretera de cotxes es creua amb un grapat de vies, i cada muntanyeta està atapeïda de vies, i de fet, no hi ha ni un sol terreny que no estigui recobert de via
A part del tren d’on baixem nosaltres, que s’atura uns minuts a l’estació i segueix recte per sortir del poble, n’hi ha tres més que recorren eternament aquest circuit boig i embolicat. Les locomotores es veuen ja velles, atrotinades. N’hi ha una de vapor de principis dels setanta, sense vagons; una diesel granate amb tots els vidres trencats que arrossega un parell de vagons de càrrega buits, i una altra de verda amb forma de cocodril que estira un vagó de passatgers massa llarg per ella
Deixant de banda l’amo de la pizzeria i el del supermercat, tots els habitants del poble semblen dedicar-se al bon funcionament d’aquests trens. El cap d’estació, els revisors, els conductors, els que mantenen les vies, els que venen bitllets,..
Picats per la curiositat, comprem quatre bitllets pel tren de passatgers
Al vagó només hi som nosaltres i mentre passem lentament entre les cases i per dins dels túnels, el revisor ens parla de vells temps, de quan el poble no semblava un parc d’atraccions abandonat, de com en època del seu avi, quan es va construir el poble, molts aficionats a les maquetes de tren s’hi van traslladar a viure-hi (a aquestes alçades ja ens hem suposat que el terratinent també n’era un gran aficionat), de quin gran somni fet realitat havia de ser aquella vil·la i amb quina il·lusió havien col·locat cadascuna de les vies, i de la poca esperança que quedaven als pocs habitants que resistien a marxar-ne. Som els primers turistes en tres setmanes
Al poble no hi passem més que dues hores, el temps que tardem en fer cinc cops seguits el circuit amb el tren de passatgers, donar una volta a peu i menjar una pizza a la pizzeria
El poble està format per una vintena de cases, blanques i amb l’estructura de la façana feta de fusta, una pizzeria, un supermercat i l’estació. Té una via d’entrada i una de sortida, però entre una i l’altra hi ha tot un circuit viari que s’enfila pels turonets que envolten el poble, passa per sota un parell de túnels, a mig trajecte les vies se separen, unes van cap amunt, les altres cap avall, donen voltes i al cap d’un parell de girs es retroben, per anar juntes de nou al punt de sortida
Cada casa està rodejada de vies, i cada carretera de cotxes es creua amb un grapat de vies, i cada muntanyeta està atapeïda de vies, i de fet, no hi ha ni un sol terreny que no estigui recobert de via
A part del tren d’on baixem nosaltres, que s’atura uns minuts a l’estació i segueix recte per sortir del poble, n’hi ha tres més que recorren eternament aquest circuit boig i embolicat. Les locomotores es veuen ja velles, atrotinades. N’hi ha una de vapor de principis dels setanta, sense vagons; una diesel granate amb tots els vidres trencats que arrossega un parell de vagons de càrrega buits, i una altra de verda amb forma de cocodril que estira un vagó de passatgers massa llarg per ella
Deixant de banda l’amo de la pizzeria i el del supermercat, tots els habitants del poble semblen dedicar-se al bon funcionament d’aquests trens. El cap d’estació, els revisors, els conductors, els que mantenen les vies, els que venen bitllets,..
Picats per la curiositat, comprem quatre bitllets pel tren de passatgers
Al vagó només hi som nosaltres i mentre passem lentament entre les cases i per dins dels túnels, el revisor ens parla de vells temps, de quan el poble no semblava un parc d’atraccions abandonat, de com en època del seu avi, quan es va construir el poble, molts aficionats a les maquetes de tren s’hi van traslladar a viure-hi (a aquestes alçades ja ens hem suposat que el terratinent també n’era un gran aficionat), de quin gran somni fet realitat havia de ser aquella vil·la i amb quina il·lusió havien col·locat cadascuna de les vies, i de la poca esperança que quedaven als pocs habitants que resistien a marxar-ne. Som els primers turistes en tres setmanes
Al poble no hi passem més que dues hores, el temps que tardem en fer cinc cops seguits el circuit amb el tren de passatgers, donar una volta a peu i menjar una pizza a la pizzeria
dimecres
Dia 1 (ell)
Entro amb una bossa plena de mocadors de paper i començo a parlar, que si la meva família no sé què, que no tinc feina i un ull rebentat, que sóc de no sé on, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me’n una, que la sort està mal repartida
Camino i ningú em dóna res
Colla de desgraciats egoistes de merda, fills de puta tots
Baixo i pujo i torno a parlar
Que si la meva família depèn de mi, recito cinc o sis noms de nena i que són les meves filles, que si la feina no sé què, que sóc de no sé on, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me’n una, que la sort està mal repartida
Camino pel vagó i ningú em dóna res
Colla de desgraciats egoistes de merda, fills de puta tots, se’n penediran, se’n penediran
Baixo del vagó i pujo al següent vagó i torno a parlar
Que si la meva família no sé què, que si la feina no sé què més, que sóc molt lluny de la meva terra i em sento desvalgut, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me’n una, que la sort està mal repartida
Camino pel passadís del vagó del metro i una vella me’n dóna un parell i jo li dono un paquet de mocadors
Colla de desgraciats egoistes de merda, ja poden estar agraïts a la puta vella
Camino i ningú em dóna res
Colla de desgraciats egoistes de merda, fills de puta tots
Baixo i pujo i torno a parlar
Que si la meva família depèn de mi, recito cinc o sis noms de nena i que són les meves filles, que si la feina no sé què, que sóc de no sé on, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me’n una, que la sort està mal repartida
Camino pel vagó i ningú em dóna res
Colla de desgraciats egoistes de merda, fills de puta tots, se’n penediran, se’n penediran
Baixo del vagó i pujo al següent vagó i torno a parlar
Que si la meva família no sé què, que si la feina no sé què més, que sóc molt lluny de la meva terra i em sento desvalgut, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me’n una, que la sort està mal repartida
Camino pel passadís del vagó del metro i una vella me’n dóna un parell i jo li dono un paquet de mocadors
Colla de desgraciats egoistes de merda, ja poden estar agraïts a la puta vella
diumenge
Dia 13 (ells)
El tren arrossega una averia i ens passem una tarda sencera aturats en un poble que és bàsicament verd
Moltes façanes de les cases estan pintades d'un verd molt clar, les teulades són gairebé totes de metall i, al cap dels anys, han quedat recobertes d'una pàtina verdosa. Però sobretot, el que dóna color a aquest poble són els jardins, els enormes jardins que cada propietari manté curosament
No hi ha una sola tanca, però no té res a veure amb el poblet que surt a Big Fish
Aquí és molt més matusser. No hi ha una catifa verda recobrint tot el terra i ningú va descalç
Si bé és cert que cada propietari cuida el seu jardí, també és cert que cadascú el dissenya al seu gust i no es fixa en si té alguna relació lògica amb el del veí
N'hi ha de salvatges, d'ordenats, de pintorescos, de barrocs, d'orientals, amb nans i flamencs, amb fonts d'aigua simulada, amb glorietes recobertes d'heura, amb arbres alineats, amb flors, amb hortalisses, amb fruiters, amb jocs per nens, amb un gronxador fet de pneumàtic i cordes, amb caminets empedrats, amb bancs, amb grans zones obertes per fer barbacoes,..
Malgrat aquest aiguabarreig incoherent d'estils, l'absència de tanques i del concepte de la propietat, fa que els límits dels jardins es desdibuixin, i tot i que t'adones que el jardí tropical del veí de la dreta no té res a veure amb les fonts romanes que ha instal·lat el veí de l'esquerra, no sabries dir amb certesa on comença un i acaba l'altre
La gent però, gairebé no gasta hores al dia per contemplar el paisatge que ha creat. Els habitants del poble treballen en feines monòtones, tenen ordinadors, blogs, televisor, videojocs i microones, van al supermercat, tenen fills que escupen al terra i aixafen les plantes, llegeixen revistes que regalen banyadors i diaris que regalen vaixelles senceres, paguen una hipoteca, tenen cotxes que fan retronar per l'asfalt (sí, clar, també hi ha carreteres) i hi ha un parell de cacics que ho fan anar tot amunt i avall
Si fos per la vida de la gent, seria un poble d'allò més normal
La guia, de fet, ni tan sols l'anomena
Al cap d'unes hores, solucionen l'averia i continuem el viatge
Moltes façanes de les cases estan pintades d'un verd molt clar, les teulades són gairebé totes de metall i, al cap dels anys, han quedat recobertes d'una pàtina verdosa. Però sobretot, el que dóna color a aquest poble són els jardins, els enormes jardins que cada propietari manté curosament
No hi ha una sola tanca, però no té res a veure amb el poblet que surt a Big Fish
Aquí és molt més matusser. No hi ha una catifa verda recobrint tot el terra i ningú va descalç
Si bé és cert que cada propietari cuida el seu jardí, també és cert que cadascú el dissenya al seu gust i no es fixa en si té alguna relació lògica amb el del veí
N'hi ha de salvatges, d'ordenats, de pintorescos, de barrocs, d'orientals, amb nans i flamencs, amb fonts d'aigua simulada, amb glorietes recobertes d'heura, amb arbres alineats, amb flors, amb hortalisses, amb fruiters, amb jocs per nens, amb un gronxador fet de pneumàtic i cordes, amb caminets empedrats, amb bancs, amb grans zones obertes per fer barbacoes,..
Malgrat aquest aiguabarreig incoherent d'estils, l'absència de tanques i del concepte de la propietat, fa que els límits dels jardins es desdibuixin, i tot i que t'adones que el jardí tropical del veí de la dreta no té res a veure amb les fonts romanes que ha instal·lat el veí de l'esquerra, no sabries dir amb certesa on comença un i acaba l'altre
La gent però, gairebé no gasta hores al dia per contemplar el paisatge que ha creat. Els habitants del poble treballen en feines monòtones, tenen ordinadors, blogs, televisor, videojocs i microones, van al supermercat, tenen fills que escupen al terra i aixafen les plantes, llegeixen revistes que regalen banyadors i diaris que regalen vaixelles senceres, paguen una hipoteca, tenen cotxes que fan retronar per l'asfalt (sí, clar, també hi ha carreteres) i hi ha un parell de cacics que ho fan anar tot amunt i avall
Si fos per la vida de la gent, seria un poble d'allò més normal
La guia, de fet, ni tan sols l'anomena
Al cap d'unes hores, solucionen l'averia i continuem el viatge
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
