Dia 14 (ells)

Al mapa ens ha cridat l’atenció l’enorme quantitat de vies que envolten aquest poble i ens aturem a visitar-lo. La guia en fa cinc cèntims: el poble va néixer fa una mica més d’un segle, sota la bogeria d’un terratinent que no sabia què fer en aquells terrenys. I ja està

El poble està format per una vintena de cases, blanques i amb l’estructura de la façana feta de fusta, una pizzeria, un supermercat i l’estació. Té una via d’entrada i una de sortida, però entre una i l’altra hi ha tot un circuit viari que s’enfila pels turonets que envolten el poble, passa per sota un parell de túnels, a mig trajecte les vies se separen, unes van cap amunt, les altres cap avall, donen voltes i al cap d’un parell de girs es retroben, per anar juntes de nou al punt de sortida
Cada casa està rodejada de vies, i cada carretera de cotxes es creua amb un grapat de vies, i cada muntanyeta està atapeïda de vies, i de fet, no hi ha ni un sol terreny que no estigui recobert de via

A part del tren d’on baixem nosaltres, que s’atura uns minuts a l’estació i segueix recte per sortir del poble, n’hi ha tres més que recorren eternament aquest circuit boig i embolicat. Les locomotores es veuen ja velles, atrotinades. N’hi ha una de vapor de principis dels setanta, sense vagons; una diesel granate amb tots els vidres trencats que arrossega un parell de vagons de càrrega buits, i una altra de verda amb forma de cocodril que estira un vagó de passatgers massa llarg per ella

Deixant de banda l’amo de la pizzeria i el del supermercat, tots els habitants del poble semblen dedicar-se al bon funcionament d’aquests trens. El cap d’estació, els revisors, els conductors, els que mantenen les vies, els que venen bitllets,..
Picats per la curiositat, comprem quatre bitllets pel tren de passatgers

Al vagó només hi som nosaltres i mentre passem lentament entre les cases i per dins dels túnels, el revisor ens parla de vells temps, de quan el poble no semblava un parc d’atraccions abandonat, de com en època del seu avi, quan es va construir el poble, molts aficionats a les maquetes de tren s’hi van traslladar a viure-hi (a aquestes alçades ja ens hem suposat que el terratinent també n’era un gran aficionat), de quin gran somni fet realitat havia de ser aquella vil·la i amb quina il·lusió havien col·locat cadascuna de les vies, i de la poca esperança que quedaven als pocs habitants que resistien a marxar-ne. Som els primers turistes en tres setmanes

Al poble no hi passem més que dues hores, el temps que tardem en fer cinc cops seguits el circuit amb el tren de passatgers, donar una volta a peu i menjar una pizza a la pizzeria