I per fi arribem a la ciutat. No són més de les onze i el primer que fem és anar fins a l’alberg. Ens posen a una habitació molt petita on no hi cabem gaire i que fa molta pudor a humitat, però pel preu que paguem ja ens sembla més o menys just. A més som al centre i tenim unes vistes d’allò més boniques
Mitja hora després ja estem voltant per la ciutat. Té un color grisós que els habitants intenten dissimular recobrint les finestres i els balcons amb flors. Ens creuem amb poca gent i la majoria intenten atreure’ns cap als seus comerços
Els carrers no estan ben empedrats i no deixem de trepitjar l’aigua que deuria caure ahir a la nit. Malgrat tot, tenen un aire de majestuosos, d’haver servit a grans personatges de la història, i no podem evitar explicar-nos els mites que recordem lleugerament, barrejant-los tots amb tots i inventant-nos-en la meitat. No hi fa res, els mites sempre són bonics i tenen un no sé què d’antic que els fa fascinants d’escoltar
Ens asseiem a un bar que dóna al riu per prendre un cafè. Aquí el cafè és fort i intentem dissimular les ganyotes. Els venedors no ens deixen tranquils i ens volen vendre absolutament de tot: cdes i dvdes, encenedors, mocadors de paper, fotografies pornogràfiques, targetes per la càmera digital, gomes pel cabell, souvenirs, rellotges, ulleres de sol, tabac,.. Ho rebutgem tot com podem, però la seva insistència és tan exagerada que ens afanyem a acabar-nos el cafè i a dirigir-nos a les ruïnes
Quan hi arribem, després d’un parell de parades amb el metro, l’estòmac ja ens comenta a rondinar de gana. Però abans les volem veure
I no ens decepcionen en absolut. En un primer moment no les veiem, ja que queden amagades darrere l’edifici on venen les entrades, però just després d’avançar un parell de passes apareixen davant nostre com un esclat
Són de pedra blanca i brillant, solemnes i amenaçadores, testimonis de milers de fets, de converses i d’històries. Semblen saber tantíssim, malgrat ser només pedrotes! Sota seu no és difícil d’imaginar qui les va construir, com es deurien passejar a la seva ombra i fins i tot com deurien ser d’impressionants quan estaven senceres. Intentem ficar-nos a la pell de la primera persona que va veure la construcció acabada (algú deuria ser el primer), però se’ns fa impossible. Volem acaronar-les, però un cordill ens ho impedeix, per tant ens limitem a asseure’ns al davant mentre ho contemplem sobrepassats
Més tard hi tornem de nou; sense haver-ho parlat abans, els peus ens hi duen, i seiem durant hores i més hores sota seu
I l’endemà igual
I l’endemà
A la ciutat hi ha d’altres coses, més ruïnes, museus, botigues, carrerons i racons i més racons, però nosaltres no visitem res més
Finalment, al migdia del quart dia, algú diu “continuem” i només llavors recollim les nostres coses de l’alberg i seguim amb el viatge
dimecres
diumenge
Dia 11 (ells)
Hi ha un dia sencer de viatge fins a la següent ciutat on ens volem aturar. Ens han dit que hi ha unes ruïnes dignes de veure i no ens ho volem perdre. Tenim pensat passar-hi un parell de dies, fins i tot tenim l’adreça d’un alberg que ens han recomanat
El paisatge ha canviat des d’ahir. El desert tacat d’herba s’ha convertit gradualment en turonets de roca recoberts de matolls recoberts de flors grogues. Durant molta estona el tren viatja al costat d’una carretera molt transitada, amb els cotxes que condueixen com bojos i que s’avancen per tots costats. Ens alegrem d’haver decidit fer aquest tros amb tren, sobretot quan ens adonem que a cada revolt de la carretera hi ha instal·lada una petita capelleta, o un parell, o com a mínim una corona de flors, que ens fa preocupar per la vida de la persona que va tot sovint a canviar les flors velles per flors noves
Una dona que va al mateix vagó que nosaltres, ens explica la història del seu fill i de com va perdre la vida a la carretera
“Era una gran persona. Es deia Martí i tenia vint-i-tres anys quan va passar tot plegat. Ara ja n’han pasta gairebé dos i ho recordo com si fos ahir…. és encara tan recent! En Martí era una gran persona, la millor, jo no n’he conegut altra d’igual, i no ho dic perquè fos el meu fill, diria el mateix si no ho fos, ho puc ben jurar. El cor el tenia com el de deu sants, així de gran el tenia. Era ros i esvelt, llest! Tenia una estimada, però això només ho sabia jo. Ni la noia no ho sabia! Perquè la noia estimava un altre home i en Martí no s’atrevia a dir-li res. Heu vist aquestes flors grogues que creixen als matolls? No trobeu que són les flors més boniques que heu vist mai? En Martí ho pensava! Però si us hi fixeu bé, veureu que no totes són iguals. Potser amb el tren es va massa ràpid, però quan baixeu fixeu-vos-hi bé: n’hi ha que són més blanquinoses, d’altres són d’un groc intens intens i d’altres tenen un to vermellós. Però per en Martí, les més boniques eren unes de molt rares, que gairebé no creixien enlloc més que en un turonet que hi ha a tocar de la nostra ciutat. Són especials perquè malgrat a primer cop d’ull diries que són només grogues, així que la llum del sol li toca d’un altre costat, sembla que agafin tons verdosos, o blavosos, o lilosos, o ataronjats, segons la llum, el moment i fins m’atreviria a dir, el color dels ulls de la persona que les mira! El que passa és que aquest turonet, i ja sé que us semblarà ridícul tot plegat, ha quedat enclaustrat entre l’autopista i la via d’aquest tren on anem. I en Martí, ja em direu!, va decidir que la seva estimada havia de tenir cada dia a la finestra, un pom d’aquestes flors grogues tan especials que us dic. Així doncs, cada matí se n’anava a collar-ne un grapat i les col·locava a la finestra de la noia, que es pensava que venien de l’home que estimava i aquest no ho deuria pas negar. Un dia però, en Martí va desaparèixer. Dos dies i no tornava. Tres, i no tornava. Al quart em vaig assabentar que feia quatre dies s’havia trobat un cos d’home aixafat a l’autopista, a l’alçada del turonet. El seu cos era irreconeixible, però jo sé que era ell, qui més que ell podia creuar la carretera per anar a buscar un ram de flors? Li vaig anar a dir a la noia i ella es va posar a plorar, perquè es veu que just aquell dia en Martí li havia explicat tot i ella li havia dit que seguia estimant l’altre home.. La gent murmurava que va ser un suïcidi, això d’en Martí, jo no ho sé pas….. prefereixo pensar que va ser un accident, això del suïcidi és més romàntic, però ai vés, és el meu fill, se’m fa difícil…. I ara sóc jo qui li posa un pom de flors just a tocar de l’autopista.. no pas de les que a ell li agradaven, em fa massa por creuar aquella carreterota.. però què hi farem.. com és la vida, eh? Fixeu-vos bé en les flors, si baixeu del tren, i si en trobeu una de les que us dic, guardeu-la bé, que segur que us porta sort!”
I la dona s’ha posat a mirar per la finestra i no ha dit res més
Cap de nosaltres s’ha atrevit a dir res sobre el noi que vam trobar l’altre dia al parc i que no volia res més que una floreta
Segurament no tenia res a veure amb el noi de la història, però ens ha produït una tremolor inquietant pensar que potser sí que ho era
El paisatge ha canviat des d’ahir. El desert tacat d’herba s’ha convertit gradualment en turonets de roca recoberts de matolls recoberts de flors grogues. Durant molta estona el tren viatja al costat d’una carretera molt transitada, amb els cotxes que condueixen com bojos i que s’avancen per tots costats. Ens alegrem d’haver decidit fer aquest tros amb tren, sobretot quan ens adonem que a cada revolt de la carretera hi ha instal·lada una petita capelleta, o un parell, o com a mínim una corona de flors, que ens fa preocupar per la vida de la persona que va tot sovint a canviar les flors velles per flors noves
Una dona que va al mateix vagó que nosaltres, ens explica la història del seu fill i de com va perdre la vida a la carretera
“Era una gran persona. Es deia Martí i tenia vint-i-tres anys quan va passar tot plegat. Ara ja n’han pasta gairebé dos i ho recordo com si fos ahir…. és encara tan recent! En Martí era una gran persona, la millor, jo no n’he conegut altra d’igual, i no ho dic perquè fos el meu fill, diria el mateix si no ho fos, ho puc ben jurar. El cor el tenia com el de deu sants, així de gran el tenia. Era ros i esvelt, llest! Tenia una estimada, però això només ho sabia jo. Ni la noia no ho sabia! Perquè la noia estimava un altre home i en Martí no s’atrevia a dir-li res. Heu vist aquestes flors grogues que creixen als matolls? No trobeu que són les flors més boniques que heu vist mai? En Martí ho pensava! Però si us hi fixeu bé, veureu que no totes són iguals. Potser amb el tren es va massa ràpid, però quan baixeu fixeu-vos-hi bé: n’hi ha que són més blanquinoses, d’altres són d’un groc intens intens i d’altres tenen un to vermellós. Però per en Martí, les més boniques eren unes de molt rares, que gairebé no creixien enlloc més que en un turonet que hi ha a tocar de la nostra ciutat. Són especials perquè malgrat a primer cop d’ull diries que són només grogues, així que la llum del sol li toca d’un altre costat, sembla que agafin tons verdosos, o blavosos, o lilosos, o ataronjats, segons la llum, el moment i fins m’atreviria a dir, el color dels ulls de la persona que les mira! El que passa és que aquest turonet, i ja sé que us semblarà ridícul tot plegat, ha quedat enclaustrat entre l’autopista i la via d’aquest tren on anem. I en Martí, ja em direu!, va decidir que la seva estimada havia de tenir cada dia a la finestra, un pom d’aquestes flors grogues tan especials que us dic. Així doncs, cada matí se n’anava a collar-ne un grapat i les col·locava a la finestra de la noia, que es pensava que venien de l’home que estimava i aquest no ho deuria pas negar. Un dia però, en Martí va desaparèixer. Dos dies i no tornava. Tres, i no tornava. Al quart em vaig assabentar que feia quatre dies s’havia trobat un cos d’home aixafat a l’autopista, a l’alçada del turonet. El seu cos era irreconeixible, però jo sé que era ell, qui més que ell podia creuar la carretera per anar a buscar un ram de flors? Li vaig anar a dir a la noia i ella es va posar a plorar, perquè es veu que just aquell dia en Martí li havia explicat tot i ella li havia dit que seguia estimant l’altre home.. La gent murmurava que va ser un suïcidi, això d’en Martí, jo no ho sé pas….. prefereixo pensar que va ser un accident, això del suïcidi és més romàntic, però ai vés, és el meu fill, se’m fa difícil…. I ara sóc jo qui li posa un pom de flors just a tocar de l’autopista.. no pas de les que a ell li agradaven, em fa massa por creuar aquella carreterota.. però què hi farem.. com és la vida, eh? Fixeu-vos bé en les flors, si baixeu del tren, i si en trobeu una de les que us dic, guardeu-la bé, que segur que us porta sort!”
I la dona s’ha posat a mirar per la finestra i no ha dit res més
Cap de nosaltres s’ha atrevit a dir res sobre el noi que vam trobar l’altre dia al parc i que no volia res més que una floreta
Segurament no tenia res a veure amb el noi de la història, però ens ha produït una tremolor inquietant pensar que potser sí que ho era
dijous
Dia 10 (ells)
Com més ens allunyem d’on venim, més impronunciables es fan els noms, i ningú es veu en cor de llegir el rètol de l’estació. Fem ganyotes intentant-ho i ens riem els uns dels altres. Després de seure una estona a un banc contemplant la màquina del tren, ens aixequem per fer un tomb per les rodalies de l’estació. El rellotge marca les onze de la nit i aprofitem que trobem un supermercat obert per comprar quatre coses de menjar. Descobrim un petit parc, amb un gronxadors metàl·lics i un tobogan massa estret per nosaltres, i sopem asseguts als gronxadors. Aquests grinyolen sota el nostre pes, però ens entossudim a comprovar la seva resitència fent-los pujar cada cop més amunt. Recordem la sensació de quan érem petits, l’aire fred a la cara, els cabells que s’escampen, les mans ben agafades a les cadenes i les cames estirades, intentant tocar més i més amunt del cel
Llavors ens quedem una estona en silenci, mentre ens acabem el sopar i cadascú pensa en les seves coses. Això permet que un de nosaltres s’adoni de l’ombra que hi ha asseguda en un dels bancs del parc. Dóna un cop de colze a la resta per avisar-nos de la presència i murmurem sobre qui o què deu ser i si no seria millor anar tirant cap a l’estació, que veiem il·luminada a través dels matolls. Abans que decidim res, l’ombra s’aixeca i trontolla cap a nosaltres
És un noi d’uns vint-i-cinc anys, amb el cabell ros que li ha caigut a clapes, la roba vella escampada damunt del cos i uns dits vermellosos que surten de les puntes foradades dels seus guants. La cara és la burla d’una cara de persona. La pell dels llavis la té estripada, el nas és bonyegut i torçat en una forma anti-natural, les orelles semblen dos manyocs i els ulls no paren de moure’s darrere una capa de cristall humit. Se’ns planta al davant i murmura alguna cosa mentre allarga una mà
Li ensenyem una moneda i fa que no amb el dit
Li ensenyem una cigarreta i fa que no amb el dit
Acluca els ulls i els obre lenta i pesadament, segueix allargant la mà
Li ensenyem un tros de menjar i fa que no amb el dit
Ens arronsem d’espatlles i ell també
Fa un gest de despreci i per un moment ens sembla que caurà, però no cau i s’ajup per recollir alguna cosa de terra. Quan ho té ben aferrat a la mà, sigui el que sigui el que hi té, s’ho amaga darrere l’esquena, com aquell que té un regal per un nen. Somriu d’una manera molt estranya, dolça i enigmàtica, i finalment fa un altre gest de despreci i llença al terra la floreta que amagava
S’arrossega de nou fins al seu banc, on s’estira disposat a adormir-se, tot acaronant la sorreta del parc, i nosaltres marxem cap a l’estació, perquè el tren és apunt d’engegar i aquí no ens hi volem quedar
Llavors ens quedem una estona en silenci, mentre ens acabem el sopar i cadascú pensa en les seves coses. Això permet que un de nosaltres s’adoni de l’ombra que hi ha asseguda en un dels bancs del parc. Dóna un cop de colze a la resta per avisar-nos de la presència i murmurem sobre qui o què deu ser i si no seria millor anar tirant cap a l’estació, que veiem il·luminada a través dels matolls. Abans que decidim res, l’ombra s’aixeca i trontolla cap a nosaltres
És un noi d’uns vint-i-cinc anys, amb el cabell ros que li ha caigut a clapes, la roba vella escampada damunt del cos i uns dits vermellosos que surten de les puntes foradades dels seus guants. La cara és la burla d’una cara de persona. La pell dels llavis la té estripada, el nas és bonyegut i torçat en una forma anti-natural, les orelles semblen dos manyocs i els ulls no paren de moure’s darrere una capa de cristall humit. Se’ns planta al davant i murmura alguna cosa mentre allarga una mà
Li ensenyem una moneda i fa que no amb el dit
Li ensenyem una cigarreta i fa que no amb el dit
Acluca els ulls i els obre lenta i pesadament, segueix allargant la mà
Li ensenyem un tros de menjar i fa que no amb el dit
Ens arronsem d’espatlles i ell també
Fa un gest de despreci i per un moment ens sembla que caurà, però no cau i s’ajup per recollir alguna cosa de terra. Quan ho té ben aferrat a la mà, sigui el que sigui el que hi té, s’ho amaga darrere l’esquena, com aquell que té un regal per un nen. Somriu d’una manera molt estranya, dolça i enigmàtica, i finalment fa un altre gest de despreci i llença al terra la floreta que amagava
S’arrossega de nou fins al seu banc, on s’estira disposat a adormir-se, tot acaronant la sorreta del parc, i nosaltres marxem cap a l’estació, perquè el tren és apunt d’engegar i aquí no ens hi volem quedar
diumenge
Dia 9 (ells)
Som de nou dalt d'un tren i ara ocupem els quatre seients
Portem hores senceres sense aturar-nos enlloc, creuant una mena de desert recobert a trossos d'una mena d'herba seca. De tant en tant es veu alguna vaca, alguna casota o algun camí que es perd en el no-res. Quan veiem un arbre, fem esforços per identificar-lo, però dubto que ho encertem algun cop. Al final mirar per la finestra ens avorreix i ningú sembla tenir ganes de conversar. Estem mig desperts mig adormits, de tant en tant fem una partida de cartes o algú intenta fer-ne un castell, que cau a cada batzegada del tren
Passem per sobre el que hauria de ser un riu majestuós, envoltat de vegetació frondosa, però l'únic que creuem és un rierol que amb prou feines s'arrossega a ell mateix i algú pregunta si creiem que podrà arribar al mar
Damunt d'un mapa ho comprovem, però el riu mor dins d'un llac, a molts quilòmetres del mar
Just quan fosqueja, comença a aparèixer de nou el verd, alguns camps conreats, pagesos que ens saluden amb la mà, poblets amb les seves esglésies coronant-los que es van fent grans a mesura que la nit avança i finalment, quan ja és fosc del tot, el tren s'atura a un poble de dimensions considerables
El revisor ens avisa que farem una parada llarga, de més d'una hora, i baixem a estirar les cames
Portem hores senceres sense aturar-nos enlloc, creuant una mena de desert recobert a trossos d'una mena d'herba seca. De tant en tant es veu alguna vaca, alguna casota o algun camí que es perd en el no-res. Quan veiem un arbre, fem esforços per identificar-lo, però dubto que ho encertem algun cop. Al final mirar per la finestra ens avorreix i ningú sembla tenir ganes de conversar. Estem mig desperts mig adormits, de tant en tant fem una partida de cartes o algú intenta fer-ne un castell, que cau a cada batzegada del tren
Passem per sobre el que hauria de ser un riu majestuós, envoltat de vegetació frondosa, però l'únic que creuem és un rierol que amb prou feines s'arrossega a ell mateix i algú pregunta si creiem que podrà arribar al mar
Damunt d'un mapa ho comprovem, però el riu mor dins d'un llac, a molts quilòmetres del mar
Just quan fosqueja, comença a aparèixer de nou el verd, alguns camps conreats, pagesos que ens saluden amb la mà, poblets amb les seves esglésies coronant-los que es van fent grans a mesura que la nit avança i finalment, quan ja és fosc del tot, el tren s'atura a un poble de dimensions considerables
El revisor ens avisa que farem una parada llarga, de més d'una hora, i baixem a estirar les cames
divendres
Dia 8 (ells)
Són quatre, els nostres cossos: un per cadascú
Són dèbils: es desfan amb l'aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar
Són quatre, els nostres noms
S'inspiren en els records de l'autora, però encara no hem decidit quins
Som quatre, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan
Són dèbils: es desfan amb l'aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar
Són quatre, els nostres noms
S'inspiren en els records de l'autora, però encara no hem decidit quins
Som quatre, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan
diumenge
Dia 4 (ella)
Després d'aixafar-me un peu i mig emborratxar-me, he acabat explicant-los la meva història, que fa així
"Vaig marxar de casa els meus pares tot just tenir la majoria d'edat, amb unes ganes boges de menjar-me el món. Ho tenia tot planejat, trobar un bon pis per llogar i trobar una bona feina que em permetés, al mateix temps, viure i pagar-me els estudis que havia començat uns mesos abans. Vaig trobar una feina més o menys passable, però del pis, res de res. Vaig trampejar els primers mesos dormint en pisos d'amics més afortunats, allà on m'estava més temps fins i tot pagava una petita part del lloguer, però llavors passava gana, o se m'anava espatllant la roba, o senzillament veia com els plans de seguir pagant-me els estudis es tornaven impossibles. Al cap d'un any així, vaig decidir ajuntar-me a un grup de gent que havien ocupat feia poc els baixos d'un edifici, que en teoria haurien de ser una botiga, però que el propietari tenia del tot abandonats. Amb aquesta gent, malgrat tenia mig resolt el tema de l'habitatge, no ens vam acabar d'avenir mai. Jo en aquell moment treballava a la recepció d'un hotel i a ells no els hi acabava de fer el pes. Eren tots mig bohemis, volien convertir el local en un centre social pel barri, organitzar balls de saló pels vells, tallers de jocs pels nens, conferències, concerts, coses d'aquestes.... i a mi tot això no em motivava en absolut. De totes maneres, amb ells vaig viure un any més, fins que, quan el local començava a rutllar, el propietari va decidir fer-nos fora. Es van traslladar a un altre pis buit, però jo vaig decidir no anar amb ells. Havia acabat els estudis el mes abans i creia que trobaria una bona feina que em permetria estalviar el suficient com per, finalment, poder llogar algun pis. Però de nou les coses no van acabar d'anar com esperava, el màxim que vaig trobar va ser la feina a la botiga on ens hem vist per primer cop, i això em dóna els diners justs per sobreviure, mentre busco alguna cosa millor. Pel tema de la casa, en un primer moment em vaig plantejar tornar a viure a remolc d'amics, o a tornar amb els del local, però tenia ganes de viure sola, i per tant vaig haver de fer el que molts fan en aquesta ciutat: ocupar jo sola un pis buit. En fi, no és que sigui una manera molt digne de viure, però què voleu, les coses van com van... i com ja hi ha tanta gent que ho fa, no ve d'un més! Quan t'acostumes a aquest tipus de vida, no és tan terrible. Tenir poques coses, que sempre les puguis dur a sobre, no fer gaire soroll quan ets al pis, comprar menjar com a molt per avui i demà, i tenir uns quants contactes que t'ajudin a trobar un nou pis com, igual que m'acaba de passar, algun veí o el propietari et denuncia i la policia et ve a fer fora. Però a aquestes nits que arribes al pis que havies transformat en casa teva i veus que ja tornes a ser al carrer...... a aquestes nits no t'hi acostumes mai. I aquí em teniu! Però no us vull avorrir més! Segur que coneixeu desenes de persones en la mateixa situació a la ciutat d'on veniu, potser fins i tot vosaltres us hi heu trobat, i sabeu què, demà serà un nou dia i almenys la feina encara la conservo! L'únic que em preocupa és que avui al matí no m'he rentat el cabell i demà potser se'm veurà massa brut"
Llavors ells m'han dit que sí, que a la seva ciutat coneixien molta gent en la mateixa situació que jo, encara que cap d'ells no l'havia viscut mai en persona
Després m'han explicat la seva història, que estan de viatge pel món, que no saben gaire on volen anar i on aniran, però que els agrada veure i aprendre coses noves
Finalment m'han dit si volia anar amb ells, i potser ha estat el vi o potser un atac de bogeria, però els he dit que sí
A la merda amb tot! A la merda la ciutat! A la merda la feina! A la merda els pisos!
Me'n vaig de viatge
"Vaig marxar de casa els meus pares tot just tenir la majoria d'edat, amb unes ganes boges de menjar-me el món. Ho tenia tot planejat, trobar un bon pis per llogar i trobar una bona feina que em permetés, al mateix temps, viure i pagar-me els estudis que havia començat uns mesos abans. Vaig trobar una feina més o menys passable, però del pis, res de res. Vaig trampejar els primers mesos dormint en pisos d'amics més afortunats, allà on m'estava més temps fins i tot pagava una petita part del lloguer, però llavors passava gana, o se m'anava espatllant la roba, o senzillament veia com els plans de seguir pagant-me els estudis es tornaven impossibles. Al cap d'un any així, vaig decidir ajuntar-me a un grup de gent que havien ocupat feia poc els baixos d'un edifici, que en teoria haurien de ser una botiga, però que el propietari tenia del tot abandonats. Amb aquesta gent, malgrat tenia mig resolt el tema de l'habitatge, no ens vam acabar d'avenir mai. Jo en aquell moment treballava a la recepció d'un hotel i a ells no els hi acabava de fer el pes. Eren tots mig bohemis, volien convertir el local en un centre social pel barri, organitzar balls de saló pels vells, tallers de jocs pels nens, conferències, concerts, coses d'aquestes.... i a mi tot això no em motivava en absolut. De totes maneres, amb ells vaig viure un any més, fins que, quan el local començava a rutllar, el propietari va decidir fer-nos fora. Es van traslladar a un altre pis buit, però jo vaig decidir no anar amb ells. Havia acabat els estudis el mes abans i creia que trobaria una bona feina que em permetria estalviar el suficient com per, finalment, poder llogar algun pis. Però de nou les coses no van acabar d'anar com esperava, el màxim que vaig trobar va ser la feina a la botiga on ens hem vist per primer cop, i això em dóna els diners justs per sobreviure, mentre busco alguna cosa millor. Pel tema de la casa, en un primer moment em vaig plantejar tornar a viure a remolc d'amics, o a tornar amb els del local, però tenia ganes de viure sola, i per tant vaig haver de fer el que molts fan en aquesta ciutat: ocupar jo sola un pis buit. En fi, no és que sigui una manera molt digne de viure, però què voleu, les coses van com van... i com ja hi ha tanta gent que ho fa, no ve d'un més! Quan t'acostumes a aquest tipus de vida, no és tan terrible. Tenir poques coses, que sempre les puguis dur a sobre, no fer gaire soroll quan ets al pis, comprar menjar com a molt per avui i demà, i tenir uns quants contactes que t'ajudin a trobar un nou pis com, igual que m'acaba de passar, algun veí o el propietari et denuncia i la policia et ve a fer fora. Però a aquestes nits que arribes al pis que havies transformat en casa teva i veus que ja tornes a ser al carrer...... a aquestes nits no t'hi acostumes mai. I aquí em teniu! Però no us vull avorrir més! Segur que coneixeu desenes de persones en la mateixa situació a la ciutat d'on veniu, potser fins i tot vosaltres us hi heu trobat, i sabeu què, demà serà un nou dia i almenys la feina encara la conservo! L'únic que em preocupa és que avui al matí no m'he rentat el cabell i demà potser se'm veurà massa brut"
Llavors ells m'han dit que sí, que a la seva ciutat coneixien molta gent en la mateixa situació que jo, encara que cap d'ells no l'havia viscut mai en persona
Després m'han explicat la seva història, que estan de viatge pel món, que no saben gaire on volen anar i on aniran, però que els agrada veure i aprendre coses noves
Finalment m'han dit si volia anar amb ells, i potser ha estat el vi o potser un atac de bogeria, però els he dit que sí
A la merda amb tot! A la merda la ciutat! A la merda la feina! A la merda els pisos!
Me'n vaig de viatge
divendres
Dia 7 (ells)
Ens hem passat la tarda passejant per dins i fora les botigues del centre, amb la intenció de comprar algun record de la ciutat, però res ens ha cridat l'atenció. A cada comerç on entràvem, ens sorprenia l'orgull amb què cada venedor ens mostrava els seus productes, com si no s'adonessin de l'enorme similitud que tenien amb els de la botiga del costat
Només un parell de botigues ens han semblat com a mínim curioses, la de boles del món i la de trenets elèctrics, ni que sigui per la relació que tenen amb el nostre viatge
Al vespre ens hem allunyat de la zona comercial i hem sopat en un restaurant acceptable
Al sortir, una mica beguts pel vi que hem pres, hem topat literalment amb ella
Hem ensopegat els tres alhora, primer amb una de les seves cames i després els uns damunt dels altres. Hem demanat disculpes tots de cop, ella i nosaltres, i ja reempreníem el nostre camí quan hem vist que s'eixugava una llàgrima. Llavors hem reconegut la noia d'una de les botigues que hem visitat durant la tarda, no sabríem dir quina, ella ens ha reconegut a nosaltres, i no hem pogut deixar de preguntar-li què li passava. Primer no volia dir-nos res, però al cap d'insistir una mica i arrossegar-la fins un bar, on hem fet que ens obrissin una altra ampolla de vi, ha accedit a explicar-nos perquè es trobava sola i plorosa, amb una motxilla als peus, a la una de la matinada. Pensàvem trobar-nos amb alguna emocionant història de desamors o una bronca impressionant amb els pares, però no ha estat res de tot això
Només un parell de botigues ens han semblat com a mínim curioses, la de boles del món i la de trenets elèctrics, ni que sigui per la relació que tenen amb el nostre viatge
Al vespre ens hem allunyat de la zona comercial i hem sopat en un restaurant acceptable
Al sortir, una mica beguts pel vi que hem pres, hem topat literalment amb ella
Hem ensopegat els tres alhora, primer amb una de les seves cames i després els uns damunt dels altres. Hem demanat disculpes tots de cop, ella i nosaltres, i ja reempreníem el nostre camí quan hem vist que s'eixugava una llàgrima. Llavors hem reconegut la noia d'una de les botigues que hem visitat durant la tarda, no sabríem dir quina, ella ens ha reconegut a nosaltres, i no hem pogut deixar de preguntar-li què li passava. Primer no volia dir-nos res, però al cap d'insistir una mica i arrossegar-la fins un bar, on hem fet que ens obrissin una altra ampolla de vi, ha accedit a explicar-nos perquè es trobava sola i plorosa, amb una motxilla als peus, a la una de la matinada. Pensàvem trobar-nos amb alguna emocionant història de desamors o una bronca impressionant amb els pares, però no ha estat res de tot això
dimarts
Dia 3 (ella)
Entro a la feina cinc minuts tard sota la mirada castigant de l'encarregat, deixo la motxilla a correcuita al lavabo que al mateix temps fa de vestidor, em poso l'armilla blava de l'uniforme i em col·loco darrere el taulell
Els clients semblen esperar-se a la porta, perquè al cap d'un minut d'obrir les persianes metàl·liques ja n'hi ha tres o quatre que ronden al voltant dels mostradors
El dia es presenta com sempre, cap a les dotze s'omple i anem tots atrafegats amunt i avall, fins que mitja hora més tard es buida del tot, i mitja hora més tard es torna a omplir
Arriben unes quantes caixes amb material nou i quan tinc un moment més tranquil, em dedico a controlar si hi és tot, a marcar els preus i a col·locar-ho a les lleixes que hi ha a la meva esquena
A les dues vaig a dinar un menú a un bar que està a pocs minuts, passejo una mica per pair el menjar, i a les quatre tornem-hi
No sembla que hagi de passar res d'especial fins que entren tres persones que miren encuriosides el petit món que acull la botiga
M'apropo amb un somriure i un bona-tarda apunt als llavis i els pregunto si les puc ajudar en alguna cosa. Fan que no, que només estan mirant i me'n vaig a atendre un altre client
De fet, en un primer moment no em diuen res d'especial
A les vuit plego de la botiga i pujo al bus 85 per tornar a casa
Mentre faig l'últim tros a peu però, sento com una dona murmura a un home alguna cosa sobre un pis ocupat. Creuo els dits però al cap d'un instant se'm desfan les il·lusions
Dos cotxes de la policia han aparcat davant del meu edifici i en veig un d'ells al meu balcó
Continuo caminant com si no anés amb mi l'escorcoll. Per sort sempre tinc la precaució d'endur-me totes les meves coses al damunt i dubto que hi trobin res d'interessant, apart del matalàs i la taula de conglomerat, que ja eren al pis abans que jo forcés la porta
Fins que no sóc unes quantes illes de casa enllà no em permeto el luxe d'aturar-me. Em deixo caure damunt d'un banc, amb la motxilla als peus i se m'escapa alguna llàgrima al mateix temps que es fa de nit. No és la primera vegada que em trobo en aquesta situació, però mai m'hi acabo d'acostumar
Passen les hores i no em moc del banc
Menjo un parell de galetes que duia a sobre
No tinc on passar la nit i demà treballo
I llavors els retrobo a ells
Els clients semblen esperar-se a la porta, perquè al cap d'un minut d'obrir les persianes metàl·liques ja n'hi ha tres o quatre que ronden al voltant dels mostradors
El dia es presenta com sempre, cap a les dotze s'omple i anem tots atrafegats amunt i avall, fins que mitja hora més tard es buida del tot, i mitja hora més tard es torna a omplir
Arriben unes quantes caixes amb material nou i quan tinc un moment més tranquil, em dedico a controlar si hi és tot, a marcar els preus i a col·locar-ho a les lleixes que hi ha a la meva esquena
A les dues vaig a dinar un menú a un bar que està a pocs minuts, passejo una mica per pair el menjar, i a les quatre tornem-hi
No sembla que hagi de passar res d'especial fins que entren tres persones que miren encuriosides el petit món que acull la botiga
M'apropo amb un somriure i un bona-tarda apunt als llavis i els pregunto si les puc ajudar en alguna cosa. Fan que no, que només estan mirant i me'n vaig a atendre un altre client
De fet, en un primer moment no em diuen res d'especial
A les vuit plego de la botiga i pujo al bus 85 per tornar a casa
Mentre faig l'últim tros a peu però, sento com una dona murmura a un home alguna cosa sobre un pis ocupat. Creuo els dits però al cap d'un instant se'm desfan les il·lusions
Dos cotxes de la policia han aparcat davant del meu edifici i en veig un d'ells al meu balcó
Continuo caminant com si no anés amb mi l'escorcoll. Per sort sempre tinc la precaució d'endur-me totes les meves coses al damunt i dubto que hi trobin res d'interessant, apart del matalàs i la taula de conglomerat, que ja eren al pis abans que jo forcés la porta
Fins que no sóc unes quantes illes de casa enllà no em permeto el luxe d'aturar-me. Em deixo caure damunt d'un banc, amb la motxilla als peus i se m'escapa alguna llàgrima al mateix temps que es fa de nit. No és la primera vegada que em trobo en aquesta situació, però mai m'hi acabo d'acostumar
Passen les hores i no em moc del banc
Menjo un parell de galetes que duia a sobre
No tinc on passar la nit i demà treballo
I llavors els retrobo a ells
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
