Dia 11 (ells)

Hi ha un dia sencer de viatge fins a la següent ciutat on ens volem aturar. Ens han dit que hi ha unes ruïnes dignes de veure i no ens ho volem perdre. Tenim pensat passar-hi un parell de dies, fins i tot tenim l’adreça d’un alberg que ens han recomanat
El paisatge ha canviat des d’ahir. El desert tacat d’herba s’ha convertit gradualment en turonets de roca recoberts de matolls recoberts de flors grogues. Durant molta estona el tren viatja al costat d’una carretera molt transitada, amb els cotxes que condueixen com bojos i que s’avancen per tots costats. Ens alegrem d’haver decidit fer aquest tros amb tren, sobretot quan ens adonem que a cada revolt de la carretera hi ha instal·lada una petita capelleta, o un parell, o com a mínim una corona de flors, que ens fa preocupar per la vida de la persona que va tot sovint a canviar les flors velles per flors noves
Una dona que va al mateix vagó que nosaltres, ens explica la història del seu fill i de com va perdre la vida a la carretera
“Era una gran persona. Es deia Martí i tenia vint-i-tres anys quan va passar tot plegat. Ara ja n’han pasta gairebé dos i ho recordo com si fos ahir…. és encara tan recent! En Martí era una gran persona, la millor, jo no n’he conegut altra d’igual, i no ho dic perquè fos el meu fill, diria el mateix si no ho fos, ho puc ben jurar. El cor el tenia com el de deu sants, així de gran el tenia. Era ros i esvelt, llest! Tenia una estimada, però això només ho sabia jo. Ni la noia no ho sabia! Perquè la noia estimava un altre home i en Martí no s’atrevia a dir-li res. Heu vist aquestes flors grogues que creixen als matolls? No trobeu que són les flors més boniques que heu vist mai? En Martí ho pensava! Però si us hi fixeu bé, veureu que no totes són iguals. Potser amb el tren es va massa ràpid, però quan baixeu fixeu-vos-hi bé: n’hi ha que són més blanquinoses, d’altres són d’un groc intens intens i d’altres tenen un to vermellós. Però per en Martí, les més boniques eren unes de molt rares, que gairebé no creixien enlloc més que en un turonet que hi ha a tocar de la nostra ciutat. Són especials perquè malgrat a primer cop d’ull diries que són només grogues, així que la llum del sol li toca d’un altre costat, sembla que agafin tons verdosos, o blavosos, o lilosos, o ataronjats, segons la llum, el moment i fins m’atreviria a dir, el color dels ulls de la persona que les mira! El que passa és que aquest turonet, i ja sé que us semblarà ridícul tot plegat, ha quedat enclaustrat entre l’autopista i la via d’aquest tren on anem. I en Martí, ja em direu!, va decidir que la seva estimada havia de tenir cada dia a la finestra, un pom d’aquestes flors grogues tan especials que us dic. Així doncs, cada matí se n’anava a collar-ne un grapat i les col·locava a la finestra de la noia, que es pensava que venien de l’home que estimava i aquest no ho deuria pas negar. Un dia però, en Martí va desaparèixer. Dos dies i no tornava. Tres, i no tornava. Al quart em vaig assabentar que feia quatre dies s’havia trobat un cos d’home aixafat a l’autopista, a l’alçada del turonet. El seu cos era irreconeixible, però jo sé que era ell, qui més que ell podia creuar la carretera per anar a buscar un ram de flors? Li vaig anar a dir a la noia i ella es va posar a plorar, perquè es veu que just aquell dia en Martí li havia explicat tot i ella li havia dit que seguia estimant l’altre home.. La gent murmurava que va ser un suïcidi, això d’en Martí, jo no ho sé pas….. prefereixo pensar que va ser un accident, això del suïcidi és més romàntic, però ai vés, és el meu fill, se’m fa difícil…. I ara sóc jo qui li posa un pom de flors just a tocar de l’autopista.. no pas de les que a ell li agradaven, em fa massa por creuar aquella carreterota.. però què hi farem.. com és la vida, eh? Fixeu-vos bé en les flors, si baixeu del tren, i si en trobeu una de les que us dic, guardeu-la bé, que segur que us porta sort!”
I la dona s’ha posat a mirar per la finestra i no ha dit res més
Cap de nosaltres s’ha atrevit a dir res sobre el noi que vam trobar l’altre dia al parc i que no volia res més que una floreta
Segurament no tenia res a veure amb el noi de la història, però ens ha produït una tremolor inquietant pensar que potser sí que ho era