Baixem les escales i caminem xinoxano cap a l’espurna que segueix brillant
No hi pot haver tantes hores de camí, que es vegi brillar. Però unes quantes sí que hi són
És tan estrany caminar per damunt d’un mar assecat.. No podem ni imaginar-nos què devem estar veient, per això no ho descriurem. Feu un esforç per part vostre
Cap al vespre arribem. Ha resultat ser un llac força gran, però prou petit com perquè poguem distingir bé el poblet que hi ha a l’altra banda. És fet de fang, de cases petites i quadrades, amb finestres petites i quadrades i el sostre pla
Ens hi apropem rodejant l’aigua
Quan som a l’entrada, una multitud de persones ens rodeja, ens estira de la roba i ens mira encuriosits. Aixequem el braç amb la carta a la mà
Portem una carta per!
Algú ens la treu de les mans, la mira i li dóna a una noia de les que ens envolta
Ella es posa la mà al cor i corre cap a un racó
Mentrestant, nosaltres responem a les preguntes de la resta del poble. D’on som, on anem, perquè, i aquestes coses
Ella llegeix la carta respirant dificultosament, i un cop llegida deixa caure els braços i el full de paper va a parar damunt la sorra
S’acosta a nosaltres
Ens mira sospirant per dir alguna cosa, obre la boca, però abans que parli nosaltres li fem que sí amb el cap
Ella somriu, no sabem si descansada o nerviosa
dissabte
diumenge
Dia 37 (ells)
Som a la tercera de les ciutats, en queden dues més per arribar a l’estret
Aquí seiem a l’antic port amb els peus penjant i un nen se’ns asseu al costat, tira pedres precipici avall
Molt lluny, allà on la mirada gairebé desapareix, veiem brillar una espurna
Què és allò? li preguntem al nen
Allò? és tot el que queda del mar
Queda mar encara?
Sí, allà, allà al mig, que no es va acabar d’evaporar
Hi ha res, allà? Hi viu algú?
Sí, hi ha un poblet
Ens mirem els uns als altres
I com s’hi arriba?
Es baixa per aquestes escales, ens assenyala unes escales fetes a la pedra que baixen fins al fons de l’antic mar, i es va caminant. Hi voleu anar?
Sí
¡!! exclama el nen, i afegeix un moment, no marxeu encara
No, tranquil
El nen s’aixeca de cop i es posa a correr. Al cap d’una estona torna arrossegant una dona per la mà, que amb l’altra s’aguanta la faldilla per no ensopegar mentre corre cap a nosaltres
És veritat que aneu al poblet? ens pregunta la dona, eixugant-se les mans contra el davantal i treient-se un sobre de la butxaca
Sí
Em podeu fer un favor? Siusplau! La meva filla està esperant aquesta carta, però el correu passa pel poble un cop per setmana. Li podeu portar vosaltres? Oi que em fareu aquest favor?
I tant!
Aquí seiem a l’antic port amb els peus penjant i un nen se’ns asseu al costat, tira pedres precipici avall
Molt lluny, allà on la mirada gairebé desapareix, veiem brillar una espurna
Què és allò? li preguntem al nen
Allò? és tot el que queda del mar
Queda mar encara?
Sí, allà, allà al mig, que no es va acabar d’evaporar
Hi ha res, allà? Hi viu algú?
Sí, hi ha un poblet
Ens mirem els uns als altres
I com s’hi arriba?
Es baixa per aquestes escales, ens assenyala unes escales fetes a la pedra que baixen fins al fons de l’antic mar, i es va caminant. Hi voleu anar?
Sí
¡!! exclama el nen, i afegeix un moment, no marxeu encara
No, tranquil
El nen s’aixeca de cop i es posa a correr. Al cap d’una estona torna arrossegant una dona per la mà, que amb l’altra s’aguanta la faldilla per no ensopegar mentre corre cap a nosaltres
És veritat que aneu al poblet? ens pregunta la dona, eixugant-se les mans contra el davantal i treient-se un sobre de la butxaca
Sí
Em podeu fer un favor? Siusplau! La meva filla està esperant aquesta carta, però el correu passa pel poble un cop per setmana. Li podeu portar vosaltres? Oi que em fareu aquest favor?
I tant!
Dia 36 (ells)
L’endemà visitem el cementiri de la ciutat
És també a tocar del riu, però a un parell de quilòmetres de la ciutat
Damunt d’un prat, s’hi troben totes les tombes. Enterren els morts de peus i així n’hi caben molts més. Fan primer un forat profund i estret, i llavors un de més ample. Després tiren el mort a dins, amb els braços estesos. El forat estret arriba fins sota les aixelles i dels braços cap amunt dins el forat ample. Així creuen que els morts es toquen les puntes dels dits els uns amb els altres. Llavors ho acaben de tapar tot amb terra i posen la làpida al damunt del cap
Les làpides són de pedra i a cada una hi han escolpit el nom de la persona, a què es dedicava, els noms de les persones que més el van marcar i tot allò relacionat amb la seva vida. També hi ha el retrat de la persona, fet en pedra, i pintat de colors
No hi ha, però, ni una sola data. Ni de mort, ni de naixement, ni d’anys de vida
Juguem una bona estona a buscar el retrat d’alguna persona que s’assembli a nosaltres, i fem broma comparant-nos amb els més lletjos
És també a tocar del riu, però a un parell de quilòmetres de la ciutat
Damunt d’un prat, s’hi troben totes les tombes. Enterren els morts de peus i així n’hi caben molts més. Fan primer un forat profund i estret, i llavors un de més ample. Després tiren el mort a dins, amb els braços estesos. El forat estret arriba fins sota les aixelles i dels braços cap amunt dins el forat ample. Així creuen que els morts es toquen les puntes dels dits els uns amb els altres. Llavors ho acaben de tapar tot amb terra i posen la làpida al damunt del cap
Les làpides són de pedra i a cada una hi han escolpit el nom de la persona, a què es dedicava, els noms de les persones que més el van marcar i tot allò relacionat amb la seva vida. També hi ha el retrat de la persona, fet en pedra, i pintat de colors
No hi ha, però, ni una sola data. Ni de mort, ni de naixement, ni d’anys de vida
Juguem una bona estona a buscar el retrat d’alguna persona que s’assembli a nosaltres, i fem broma comparant-nos amb els més lletjos
dilluns
Dia 1 (ella)
Hòstia tu, quins nervis!
Volto
Em poso les mans entre els cabells i els sacsejo tot cridant
No puc estar més dies així
Si és que sí, serà tot una merda
Si és que no, serà tot una merda
No hi ha resposta que em vagi bé i aquí estic, com una boja esperant-la
M’aixeco la samarreta i em miro llargament la panxa
L’estòmac
El ventre
Volto
Em poso les mans entre els cabells i els sacsejo tot cridant
No puc estar més dies així
Si és que sí, serà tot una merda
Si és que no, serà tot una merda
No hi ha resposta que em vagi bé i aquí estic, com una boja esperant-la
M’aixeco la samarreta i em miro llargament la panxa
L’estòmac
El ventre
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
