dia X

oh oh, l'ordinador de l'autora ha explotat i amb ell tots els capítols que tenia escrits d'aquesta història (una vintena, que ja en són uns quants)

blog clausurat fins que l'ordinador torni a la normalitat o l'autora es decideixi escriure'ls de nou

Dia 6 (ells)

La família ens acull amb els braços oberts i cada dia ens obliguen a sopar un plat típic de la regió. No cal dir que nosaltres no repliquem en absolut. De fet, no teníem intenció d'aturar-nos aquí, però els pares del nen ens van convèncer després que el seu fill els hagués convençut a ells. Durant els dos primers dies passegem per la ciutat amb tota la família, però després tots tenen encàrrecs per fer i l'única que ens acompanya és l'àvia

No es pot dir que sigui una ciutat bonica, tampoc lletja, suposo que com la majoria de les ciutats. Ben aviat hem visitat tots els llocs on ens podíem trobar turistes i llavors l'àvia es dedica a ensenyar-nos racons encantadors, segons ella. Una font amb unes tortugues esculpides, una església particularment tranquil·la, que està enfonsada respecte el nivell del sòl actual de la ciutat i que s'hi arriba després de baixar una bona colla d'esglaons, o una placeta que gairebé només és un encreuament i per on no hi ha manera que hi arribi cap cotxe. No és que la dona tingui una conversa especialment fluida, i tampoc és que quan parli digui res gaire interessant, però la seva companyia no molesta. El seu pas lent ens fa gaudir més dels racons, ens deixa fixar-nos més en els detalls, i els seus comentaris puntuals ("mireu que bonica la forma de la barana d'aquest balcó" o "heu vist que aquest arbret sembla un estel?") ens fan mirar trossets minúsculs de ciutat que d'altra manera no hauríem descobert mai

La família d'en Gabriel marxa demà, els seus dies de vacances s'han acabat i han de tornar al lloc d'on venen, i decidim fer el mateix, aquí ja ens hi hem estat prou


I llavors és quan la coneixem a ella

Dia 2 (ella)

Fa un cel de ploure però no plou, cosa que el converteix en un cel doblement fastigós
Confirmo que escoltar certa música em fa venir ganes de donar cosses
Als coloms, a les pedres, a les rodes dels cotxes, a les dones que demanen diners a l'entrada de l'església i llavors t'envien el fill perquè et robi
No sóc conscient d'on sóc i de quina representa que és la meva vida, només quan hi penso ben fort se'm fa com un nus a dins i dic "uau"
Una família es fa una foto davant dels esglaons de l'església on sec i jo sortiré de fons a la foto escrivint "una família" i quan ells mirin la foto i s'adonin que era allà darrere escrivint potser pensaran "què deuria escriure" i serà una cosa de poca importància que no sàpiguen mai que escrivia sobre ells
Segueix sense ploure, a mi em bullen els peus i penso si hi ha algun colom que no sigui mutant. Segurament els que de fora semblen normals, per dins no tenen estòmac, o cor, o la part que no es veu de l'ull
Avui se m'ha rebentat un ou dins la bossa de la compra i ha embrutat els altres ous, i els iogurts, i la cocacola, i els xampinyons, i les galetes, i la carn arrebossada i m'ha fet enrabiar
Agafaré el bus 85 i estarà carregat de vells, dels que paguen escrupolosament el bitllet i dels que no, dels que els fan mal els peus, dels que perden l'equilibri, s'agafen a tu i et somriuen i els hi somrius, dels que fan sorolls amb la boca i sembla que masteguin aire, i dels que tenen panxes enormes que s'aguanten amb les mans, i que se'ls hi belluguen els pèls del nas cada cop que respiren
Hi ha dues dones que van carregades de mocadors de roba i encara no n'han venut cap. N'hi ha de colors llisos, n'hi ha de brillants, n'hi ha d'estampats, n'hi ha amb dibuixos dels llocs típics de la ciutat
Em pregunto si es reparteixen els guanys. Surt una monja vestida de blanc i em pregunto si farà servir tampons o compreses, i si la preocupa tacar-se la roba de vermell
Llavors penso sobre què somien els capellans i si s'han masturbat mai davant d'un mirall
Fa pinta de ploure, he vist llampegar i finalment arriba el meu bus
M'assec, amb la motxilla damunt dels genolls, i miro fixament per la finestra de camí cap a la feina

Dia 5 (ells)

Ens hem instal·lat a casa els avis del nen dels cabells arrissats, que per cert es diu Gabriel
Viuen en un conjunt d'edificis grogosos que s'aboquen a un únic pati interior que serveix de distribuïdor. El pis dels avis és a la porta tres del tercer pis de l'edifici A
Així que entres et trobes amb un passadís llarg i estret, que acaba amb l'habitació on dormen els avis. De fet, el pis té sis habitacions, quatre de les quals es fan servir com a dormitoris. A la banda de la dreta del passadís, passat el rebedor, hi ha l'habitació on ens instal·len, i just al costat l'habitació dels pares. A la banda de l'esquerra, hi ha una porta que dóna al rebedor i que amaga una habitació minúscula amb un llit pel nen, llavors hi ha una sala que serveix al mateix temps de menjador, sala d'estar i cuina, i al costat, una última porta que indica on es troba el lavabo
Tot el terra del pis és fet de la mateixa rajola, i a cada habitació hi ha una finestra que dóna als patis interiors i als enormes arbres que fa anys que hi creixen. Les parets estan pintades de blanc i només les decora alguna fotografia de la família
La que és la nostra habitació és força grossa, amb dos llits i un matalàs que col·loquen perquè cap dels tres hagi de dormir al terra. També hi ha un parell d'armaris baixos, una calaixera i un escriptori. Els llits són de molles i grinyolen, per això intentem adormir-nos sense moure'ns gaire

No és gaire lluny del centre de la ciutat i amb quatre parades de metro ja som al mig de tot

Dia 1 (ella)

Sec damunt del jersei rebregat mentre miro com apareix lentament una taca d'humitat al sostre. El que em sorprèn més és que no hagi aparegut abans. Amb un fogonet escalfo una mica d'aigua i quan ja bull hi aboco un sobre d'aquests en pols, cuscus amb verdures. Remeno i ho poso tot a un plat. Menjo mirant a través de la finestra

El pis està pràcticament buit i jo sóc dins l'habitació més plena. Fa uns tres metres per dos i té un balcó que dóna al carrer. Per la porta de vidre hi entra poca llum i fa que la forma del bastiment es dibuixi al terra. Les parets estan recobertes d'un paper de color verd, amb sanefes blanques pintades, encara que cada sanefa és diferent de la seva veïna, per culpa de les nombroses taques de brutícia que les adornen. El paviment està fet de rajoles grises amb un requadre també verd (d'un to diferent al paper de la paret). Els mobles són una taula plegable de conglomerat, de potes metàl·liques plenes de pols, un matalàs amb una manta al damunt, un parell de llibres arrugats, el fogonet del qual ja he parlat, una ampolla d'aigua mineral, el plat amb el menjar i la meva pròpia persona

Hi ha cinc habitacions més, però la que més utilitzo és una que en d'altres temps havia estat un lavabo. M'hi he muntat una mena de dutxa i per netejar-me faig servir l'aigua mineral que compro al supermercat de baix. També faig servir ampolles d'aigua mineral per fer marxar els excrements i el pixum de dins la tassa del vàter, i per rentar-me les dents, i per rentar la roba, i per cuinar, i per beure, és clar

Ara vesteixo amb roba esportiva, més còmode per estar per casa, però a una tercera habitació hi tinc un parell de mudes més, penjades en un cordill que va de paret a paret, assecant-se juntament amb una tovallola


I això és tot el que hi ha

Dia 4 (ells)

Un nen, fill d'algun dels nostres companys de trajecte (no sabem dir exactament qui, ja que sembla ser que ocupen un altre vagó), seu amb nosaltres durant tota una tarda
Té el cabell negre i ple de rissos minúsculs, uns ulls petitíssims que brillen sota el front que arruga insistentment, com si aquest gest l'hagués d'ajudar a comprendre millor tot allò que li expliquem
Menja galetes i duu els llavis rodejats d'engrunes, que només s'espolsa de tant en tant amb la vora de la màniga. Ens n'ofereix però estan totes trinxades, cosa que ens fa rebutjar-les educadament
El nen sembla fascinat pel traquetreig del tren i hem de fer esforços perquè no obri la finestra i hi aboqui el cap
Finalment, recolza el front al vidre i mira fora, ben lluny
Li expliquem que estem anant de viatge, però que no volem anar a cap lloc en concret
Ell ens respon que va a visitar als seus avis
Li expliquem que ara anem amb tren, però que també volem anar amb avió, amb bicicleta, amb cotxe i a peu
Ell ens respon que els seus avis tenen un pis molt bonic ple de figuretes de lladró
Li expliquem que tenim un bloc a internet on anem explicant el nostre viatge
Ell ens respon que la seva àvia li farà un plat immens de macarrons
Li preguntem si li agrada anar amb tren i ens respon que sí
Li preguntem per què li agrada anar amb tren i ens respon que sí, completament absort pel moviment del tren, que ara segueix un revolt de la via i que es deixa contemplar a través de la finestra

Una estona després, la via es desdobla i mentre nosaltres seguim rectes, l'altra meitat fa un immens gir per finalment perdre's no sabem gaire a on
El nen ens pregunta cap on va aquesta via i nosaltres li diem que va a parar a un penya-segat des d'on es veu tot l'oceà
El nen sembla del tot decepcionat, però no sabem si és per la resposta o pel fet que potser no ha vist mai el mar
Quina pena, murmura
Li preguntem el perquè i ell ens diu que és perquè el tren ara ja no podrà volar

No entenem la resposta fins que no ens imaginem una via que desemboca a un penya-segat i un tren que s'hi dirigeix ràpidament

Dia 3 (ells)

Ja portem unes quantes jornades de viatge i el viatge per ara el fem amb tren
És un tren amb una locomotora immensa, d'un color gris platejat, amb el morro allargat i arrodonit per davant, com el perfil del nas d'un grec. Té una ratlla blanca que la creua de punta a punta, encara que el blanc comença a brutejar
Els vagons de passatgers són gairebé tan llargs com ho és la màquina, i tenen un color verdós amarronat, amb finestres de segona classe de marcs grisosos. El paisatge que es veu a fora està tacat pels vidres a través dels quals el mirem. Seiem els tres en quatre seients, el quart dels quals és ocupat per una part de l'equipatge, i ens contemplem a estones sí a estones també

A cada estació on ens aturem, ens veiem col·lapsats pels venedors que s'aglopen arran de les finestres, per vendre'ns ametlles garrapinyades, souvenirs de tot tipus i algun dolç típic del poblet
A les estacions més grans, el tren es para suficient estona per poder estirar les cames i donar un tomb pels voltants
La gent amb qui ens creuem ens mira, alguns amb curiositat, d'altres amb la indiferència de qui ja ho ha vist tot

Quan sentim el so de la màquina engegant i els crits del revisor, correm a instal·lar-nos de nou als nostres quatre seients per tal de continuar el viatge tranquil·lament

No hi ha pressa per res

Dia 2 (ells)

Vam néixer un trenta-ú de desembre, quan a l'arbre de davant la finestra de qui ens escrivia sols li quedava una fulla seca que ja no li servia de res
El primer que van veure els nostres ulls de paper van ser un munt de sabonets oliosos, una guia d'itàlia, tres gots de festa major plens de llapis i bolígrafs i un cd posat de cap-per-avall

Amb aquests objectes gravats a la nostra primera memòria, vam emprendre el nostre viatge:
un viatge que no sabem on ens durà perquè no té destinació, ja que només pretenem arrossegar-nos per tots els llocs on es posin els nostres peus

Convençuts que la realitat és nostre i que els ulls no ens enganyen, obrim aquest bloc per intentar no sentir-nos tan desvalguts en el nostre deambular pel món
Benvinguts sigueu tots, doncs, a emprendre el viatge amb nosaltres. I qui es vulgui afegir, només ha de fer-ho

Dia 1 (ells)

Són tres, els nostres cossos: un per cadascú
Són dèbils: es desfan amb l'aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar

Són tres, els nostres noms
S'inspiren en els records de l'autora, però encara no hem decidit quins


Som tres, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan