Dia 37 (ells)

Som a la tercera de les ciutats, en queden dues més per arribar a l’estret
Aquí seiem a l’antic port amb els peus penjant i un nen se’ns asseu al costat, tira pedres precipici avall
Molt lluny, allà on la mirada gairebé desapareix, veiem brillar una espurna
Què és allò? li preguntem al nen
Allò? és tot el que queda del mar
Queda mar encara?
Sí, allà, allà al mig, que no es va acabar d’evaporar
Hi ha res, allà? Hi viu algú?
Sí, hi ha un poblet
Ens mirem els uns als altres
I com s’hi arriba?
Es baixa per aquestes escales, ens assenyala unes escales fetes a la pedra que baixen fins al fons de l’antic mar, i es va caminant. Hi voleu anar?
Sí
¡!! exclama el nen, i afegeix un moment, no marxeu encara
No, tranquil
El nen s’aixeca de cop i es posa a correr. Al cap d’una estona torna arrossegant una dona per la mà, que amb l’altra s’aguanta la faldilla per no ensopegar mentre corre cap a nosaltres
És veritat que aneu al poblet? ens pregunta la dona, eixugant-se les mans contra el davantal i treient-se un sobre de la butxaca
Sí
Em podeu fer un favor? Siusplau! La meva filla està esperant aquesta carta, però el correu passa pel poble un cop per setmana. Li podeu portar vosaltres? Oi que em fareu aquest favor?
I tant!