Dia 10 (ells)

Com més ens allunyem d’on venim, més impronunciables es fan els noms, i ningú es veu en cor de llegir el rètol de l’estació. Fem ganyotes intentant-ho i ens riem els uns dels altres. Després de seure una estona a un banc contemplant la màquina del tren, ens aixequem per fer un tomb per les rodalies de l’estació. El rellotge marca les onze de la nit i aprofitem que trobem un supermercat obert per comprar quatre coses de menjar. Descobrim un petit parc, amb un gronxadors metàl·lics i un tobogan massa estret per nosaltres, i sopem asseguts als gronxadors. Aquests grinyolen sota el nostre pes, però ens entossudim a comprovar la seva resitència fent-los pujar cada cop més amunt. Recordem la sensació de quan érem petits, l’aire fred a la cara, els cabells que s’escampen, les mans ben agafades a les cadenes i les cames estirades, intentant tocar més i més amunt del cel
Llavors ens quedem una estona en silenci, mentre ens acabem el sopar i cadascú pensa en les seves coses. Això permet que un de nosaltres s’adoni de l’ombra que hi ha asseguda en un dels bancs del parc. Dóna un cop de colze a la resta per avisar-nos de la presència i murmurem sobre qui o què deu ser i si no seria millor anar tirant cap a l’estació, que veiem il·luminada a través dels matolls. Abans que decidim res, l’ombra s’aixeca i trontolla cap a nosaltres
És un noi d’uns vint-i-cinc anys, amb el cabell ros que li ha caigut a clapes, la roba vella escampada damunt del cos i uns dits vermellosos que surten de les puntes foradades dels seus guants. La cara és la burla d’una cara de persona. La pell dels llavis la té estripada, el nas és bonyegut i torçat en una forma anti-natural, les orelles semblen dos manyocs i els ulls no paren de moure’s darrere una capa de cristall humit. Se’ns planta al davant i murmura alguna cosa mentre allarga una mà
Li ensenyem una moneda i fa que no amb el dit
Li ensenyem una cigarreta i fa que no amb el dit
Acluca els ulls i els obre lenta i pesadament, segueix allargant la mà
Li ensenyem un tros de menjar i fa que no amb el dit
Ens arronsem d’espatlles i ell també
Fa un gest de despreci i per un moment ens sembla que caurà, però no cau i s’ajup per recollir alguna cosa de terra. Quan ho té ben aferrat a la mà, sigui el que sigui el que hi té, s’ho amaga darrere l’esquena, com aquell que té un regal per un nen. Somriu d’una manera molt estranya, dolça i enigmàtica, i finalment fa un altre gest de despreci i llença al terra la floreta que amagava
S’arrossega de nou fins al seu banc, on s’estira disposat a adormir-se, tot acaronant la sorreta del parc, i nosaltres marxem cap a l’estació, perquè el tren és apunt d’engegar i aquí no ens hi volem quedar