Dia 16 (ells)

I de cop el veiem
Un home de quaranta anys, cabell llis i greixós, ulls caiguts, llavis prims i dents groguenques, un coll sec que surt d’un jersei groc desfilat, pantalons de pana marró, alt i sec, amb bambes destrossades,
treu una granada de la bossa de plàstic que porta a la mà, i abans que les portes es tanquin, la llança dins del vagó del metro

Però què cony.... murmura algú de nosaltres

L’home es posa a córrer mentre la bomba explota, però li barrem el pas i les ones expansives ens fan caure al terra, ell damunt nostre

Ens mira ràpidament, s’aixeca i fuig, però nosaltres no el perdem de vista i el perseguim fins a la sortida

Cridem perquè algú l’aturi, però l’únic que fan és preguntar-se els uns als altres què deu estar passant