Dia 50 (ells)

Cinquanta dies? En realitat han estat més, o han estat menys
Aquí, en un racó de món, decidim que potser estaria bé tornar
Quants som? Nou. No era tres dinou? I som nou
Qui ho diu que no podem tornar?
En falta un! diu algú
No falta ningú! diu algú altre
Hem de ser deu..
No eren dinou?
No, per tornar hem de ser deu..
Encara ens queda un tros de camí fins a casa. Ja el trobarem, no?
I si no, què?
Doncs res, només serem nou
Som-hi?
Som-hi

Dia 49 (ells)

Són nou, els nostres cossos: un per cadascú
Són dèbils: es desfan amb l’aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar

Són nou, els nostres noms
S’inspiren en els records de l’autora, però encara no hem decidit quins

Som nou, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan

Dia 5 (ell)

Amb moto només faig que creuar horitzons i més horitzons. No veig res més enllà de la carretera i no sé què estic fent. Salto damunt de pedres i sorra i animals morts

És allà, allà al fons, ja ho veig

Encara penso en la cara del conductor quan li he dit que fotia el camp.. Ha!

No pots deixar-me aquí sol! ha dit

Ho sento tio, he respòs, i me n’he anat

Ja hi sóc. Me’ls trobo al mig d’un carrer buit. Aturo la moto al seu davant. Fan molt mala cara però jo somric. Aquest poble és preciós, preciós! Respiro fort i m’hi acosto

Em sembla que em reconeixen. No diuen res però sembla que s’alegrin de la meva visita

Què tal, tio, em diu un, i em dóna un parell de cops a l’espatlla

Mira, per aquí, li responc

Quin lloc més absolutament bonic!

Dia 48 (ells)

Què hi estem fent aquí? És un lloc molt lleig, no m’estranya que no hagi baixat ningú més del bus. Hi ha quatre casotes amb gossos i gats i fins i tot un parell de vaques i un cavall i nens que ens salten al voltant. Donem una cossa a un gat i tots s’amaguen darrere les parets per mirar-nos mentre caminem pel carrer
Això esgota, és clar que esgota i avui tenim un mal dia
Perquè no és sempre tot bonic. Perquè tenim també mals dies

Ara només voldríem que ser a casa, encara que quan hi som, només volem tornar a marxar

Quin lloc més horrorós

Dia 4 (ell)

Estic fent uns motsencreuats, però un revolt m’ha fet guixar una línia d’una banda a l’altra de paper
Hòstia puta!!!
Un parell de passatgers han aixecat el cap per damunt dels seus seients per veure qui cridava
Els tres que tocaven la guitarreta s’han aturat un moment, però al veure que només era jo, han seguit tocant. La guitarreta dels collons…. M’irrito
Faig una bola amb la revista i la llenço al terra. El conductor em mira amb mala cara però no diu res. Quan ens aturem, ho recullo i ho tiro al primer lloc que trobo, mentre els altres fan tot de fotos al bonic paisatge

Dia 47 (ells)

Potser algú es pregunta com és ara el paisatge que veiem per la finestra
Doncs són.. muntanyes. Passem per una vall, entre muntanyes molt i molt altes, anem pel costat d’un riu. El bus bota força i estem mig marejats. Per sort s’atura tot sovint, hi ha un munt de parades. Moltes però, creiem que no són les programades i es deuen a que el conductor té amistat amb el propietari del bar on estem aturats
Seiem a una taula i de fons se sent l’aigua del riu. Un parell de gossos se’ns acosten a olorar-nos els peus i a veure si els hi donem un trosset de l’entrepà que ens estem menjant
Fuig fuig! els hi fem, i ells s’allunyen una estona per visitar els altres viatgers del bus i tornar-se a apropar a nosaltres

Dia 3 (ell)

Les portes de l’autobus es tanquen i els hi dic adéu amb la mà

Un dels viatgers que s’acaben d’incorporar em pregunta quants dies falten per arribar a la ciutat on va

Tres, tres dies falten. Ja l’avisaré, li dic

Dia 46 (ells)

Mentre fem un cafè a un bar del poblet de costa, un bus s’atura a l’altra banda de carrer. En baixa un noi que no arriba als trenta anys, amb el cabell molt curt i un mig somriure a la boca, i comença a repartir uns papers entre la gent que seu al banc. Tots van carregats amb motxilles de viatge i alguns li fan preguntes al noi, que respon sense deixar de somriure
Ens hi acostem i al veure’ns se’ns apropa
També pugeu? ens diu, i ens allarga un paper
Mirem el paper

.. / Sarajevo / Podgorica / Tirana / Skopje / Sofia / Istambul / ..

Què és aquest bus? preguntem
És la línia 17 dels busos regulars trans-continentals
Ah!.. i aquest quina ruta fa?
Doncs aquest.. aquí teniu la llista de capitals on passa, encara que es para a més poblets. Però resumint-ho a grans trets, surt de l’oest d’europa, passa per la costa del mediterrani, creua els balcans fins al mar negre, que rodeja per baix, arriba al mar caspi, tira recte fins a la frontera d’Índia amb Myanmar, baixa fins a Indonèsia, dóna la volta a Austràlia, puja per Papua nova guinea i Filipines, creua Xina, Mongòlia, Rússia fins al nord d’europa, i de nou fins a l’oest d’europa, on torna a començar el recorregut
Ah.. o sigui que aquest no passa per aquí? li assenyalem un punt al nostre mapa
No.. per anar a aquí heu d’agafar el número 5
D’acord.. moltes gràcies....
De res. Apa doncs, molta sort amb el vostre viatge!
Molta sort també amb el teu!

Les portes de l’autobús es tanquen, ell ens diu adéu amb la mà

El bus número 5 passa d’aquí dues hores i ens asseiem a esperar-lo

Dia 2 (ell)

En el fons, tot el que veig per la finestra és sempre el mateix
La majoria em diran que no, que canvia i avança, però per mi sempre és el mateix
Quina enveja que fas, diuen quan els explico la meva vida. Que valent! diuen després
Com no se n’adonen? Per què no ens canviem els papers?

Dia 45 (ells)

Hi ha nits que la vida deu tenir ganes de conversar, perquè no deixa adormir-te. Els ulls em piquen de son. El noi que ha preguntat pel cadàver m’ha desconcertat. Des que vam començar el viatge, cap de nosaltres cridava l’atenció damunt dels altres. Però ara què? Creia que, quan algú s’afegia al grup, perdia totes les seves característiques i es transformava en el grup.. Però ara.. el noi n’ha separat un i ha trencat el personatge principal, desfent-lo en individualitats.. I ara què? Podem seguir igual? Fer veure que no ha passat res?
Algú es mou al llit del costat i llegeix el que escric per damunt la meva espatlla
És clar que sí! exclama, i torna a estirar-se per seguir dormint
És clar que sí, de fet té raó.. són vuit els nostres cossos.. tres.. dinou..
Ja m’adormo, ja

Dia 1 (ell)

Em passo la mà pel cabell
Em sento més nerviós del normal, més inquiet, i no puc parar de donar voltes
Miro a fora i no es veu res, només llums i llums i llums
I ara què haig de fer? no sé què haig de fer
Se sent roncar a algú. Putus viatgers roncaires de merda
Potser el millor és seguir com sempre

Dia 44 (ells)

Són les quatre de la nit i algú pica insistentment a la porta de l’habitació

L’obrim

És el fill dels propietaris, que s’està palplantat davant nostre, arrugant-se nerviós la samarreta del pijama. Mira per damunt de les nostres espatlles, tot intentant veure què hi ha darrere

Vols alguna cosa?

El noi es passa la mà entre el cabell

Sí, sí..

Però no diu res més

I doncs?

Es mossega el llavi i finalment pregunta

És.. és un cadàver de persona això que porteu amb vosaltres? Vull dir.. és un cadàver?

Girem el cap per veure el nostre setè company de viatge, que s’està assegut a una cadira al costat de la finestra

Sí, és un cadàver

El noi es rasca darrere l’orella i se li escapa un lleuger somriure

Mola..

Dia 43 (ells)

Estem aturats a un poblet coster. Tot sembla més petit del normal, però només deu ser l’efecte que produeix l’immensitat de l’oceà. Cap de nosaltres havia vist mai abans l’oceà. El mar sí, però no pas l’oceà

Ens estem a una pensió amb les parets de dins de color salmó. Ens donen unes habitacions amb tauletes de nit cobertes de puntes i gerros amb rams de flors. Hi som nosaltres, una parella del nord i tres amics que es passen el dia tancats a l’habitació bevent. La parella sopa amb nosaltres al menjador de la pensió i ens fem amics. Insisteixen que els visitem quan anem a la seva ciutat. Llavors, es retiren a dormir i nosaltres continuem xerrant amb els propietaris fins ben entrada la nit. El fill, un noi d’uns quinze anys, seu a un racó del sofà i no deixa de mirar-nos

Dia 42 (ells)

Sempre hi ha un moment, en tot viatge més o menys llarg, en que et venen moltes ganes de veure el mar

I un altre moment on l’únic que desitges és un enorme plat d’espaguetis a la bolognesa

Nosaltres estem en el moment en què vols veure el mar, i com que som a les costes d’un oceà aprofitem per pujar damunt d’un bus, una mica atrotinat, que ens deixarà omplir-nos els ulls d’aigua

És un autobus regular, per a la gent d’allà, i s’atura a cada poblet. Nosaltres baixem quan ens sembla, ens acostem a la sorra i ens remullem els peus. Esperem asseguts que passi el següent bus i continuem tirant

Per dormir, ens estirem a les platges i ens abriguem i desabriguem segons el fred. Algú crida que apaguin els llums dels passeigs marítims, però és clar, no ens fan cas i ens adormim amb el braç damunt dels ulls

M’agafen la llibreta de les mans

Però no hi hauria d’haver més aventures en una història de viatges?

Què és aquesta lentitud?

Oh, com m’avorreixo!

Ens hem despullat i ens hem llençat de caps a l’aigua, hem tocat el fons amb les mans i ens hem impulsat enlaire amb els peus, hem respirat fora de l’aigua apartant-nos els cabells xops del front, ens piquen els ulls per culpa de la sal i se’ns escapa el riure, com si fóssim estúpids, i llavors se’ns escapen les llàgrimes perquè som tan feliços de ser allà que no ens podem contenir

Dia 41 (ells)

Ho hem intentat de totes maneres, però l’estret no es pot creuar més que en avioneta. Per terra és impossible, no és un camí pla, són muntanyes que deixen passar l’aigua entre els seus pics. Per mar tampoc és possible, l’aigua ens arrossegaria cap alguna de les enormes illes que s’estan formant. Així doncs, volem

I què hi fa, volar és meravellós

Volar i viatjar haurien de ser sinònims

Seiem i els privilegiats de les finestres no poden apartar-ne els ulls

Ara engega, informen. Ens agafem fort i notem l’asfalt de la pista com retruny sota les rodes i de cop, aquell instant, aquell segon en que quedes suspès en el no-res, inclinat cap enlaire i penses “estic volant”, una imatge de silenci? aquí la teniu, és aquest instant

L’avioneta s’enlaira ràpidament i de seguida estem sobrevolant l’estret

No es pot explicar amb paraules el que estem veient. Una serralada de muntanyes rocoses i punxegudes rodejades de litres i litres d’aigua, a un costat un oceà que mai s’acaba i a l’altre un desert sorrenc que mai s’acaba

Damunt d’una de les muntanyes, una mica més plana, veiem una pila de cases abandonades

Poca estona després, l’avioneta descendeix i ens deixa a l’altra banda

Dia 40 (ells)

De fons un tro horrorós i no sentim ni una paraula. Un tro que no s’acaba mai

Tonelades i tonelades d’aigua s’aboquen al mar, fent un núvol d’espuma al fons

I les altres dues ciutats? pregunta algú

Quines dues altres ciutats?

Les que faltaven per arribar a aquí

Tan se val

Ens recolzem a la barana metàl·lica i no podem deixar de mirar com l’aigua cau

Algun turista fa fotos a la cascada

I què li passarà al poblet de llac? I als arruinats? I als rics? I als que vindran?

L’aigua segueix abocant-se per damunt i pel voltant de les muntanyes, en un espectacle que només puc imaginar-me si tanco els ulls

La remor és atronadora i ens tapem les orelles amb les mans. Quina por que fa

Dia 39 (ells)

Són vuit, els nostres cossos: un per cadascú

Són dèbils: es desfan amb l’aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar

Són vuit, els nostres noms

S’inspiren en els records de l’autora, però encara no hem decidit quins

Som vuit, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan

Dia 38 (ells)

Baixem les escales i caminem xinoxano cap a l’espurna que segueix brillant
No hi pot haver tantes hores de camí, que es vegi brillar. Però unes quantes sí que hi són
És tan estrany caminar per damunt d’un mar assecat.. No podem ni imaginar-nos què devem estar veient, per això no ho descriurem. Feu un esforç per part vostre
Cap al vespre arribem. Ha resultat ser un llac força gran, però prou petit com perquè poguem distingir bé el poblet que hi ha a l’altra banda. És fet de fang, de cases petites i quadrades, amb finestres petites i quadrades i el sostre pla
Ens hi apropem rodejant l’aigua
Quan som a l’entrada, una multitud de persones ens rodeja, ens estira de la roba i ens mira encuriosits. Aixequem el braç amb la carta a la mà
Portem una carta per!
Algú ens la treu de les mans, la mira i li dóna a una noia de les que ens envolta
Ella es posa la mà al cor i corre cap a un racó
Mentrestant, nosaltres responem a les preguntes de la resta del poble. D’on som, on anem, perquè, i aquestes coses
Ella llegeix la carta respirant dificultosament, i un cop llegida deixa caure els braços i el full de paper va a parar damunt la sorra
S’acosta a nosaltres
Ens mira sospirant per dir alguna cosa, obre la boca, però abans que parli nosaltres li fem que sí amb el cap
Ella somriu, no sabem si descansada o nerviosa

Dia 37 (ells)

Som a la tercera de les ciutats, en queden dues més per arribar a l’estret
Aquí seiem a l’antic port amb els peus penjant i un nen se’ns asseu al costat, tira pedres precipici avall
Molt lluny, allà on la mirada gairebé desapareix, veiem brillar una espurna
Què és allò? li preguntem al nen
Allò? és tot el que queda del mar
Queda mar encara?
Sí, allà, allà al mig, que no es va acabar d’evaporar
Hi ha res, allà? Hi viu algú?
Sí, hi ha un poblet
Ens mirem els uns als altres
I com s’hi arriba?
Es baixa per aquestes escales, ens assenyala unes escales fetes a la pedra que baixen fins al fons de l’antic mar, i es va caminant. Hi voleu anar?
Sí
¡!! exclama el nen, i afegeix un moment, no marxeu encara
No, tranquil
El nen s’aixeca de cop i es posa a correr. Al cap d’una estona torna arrossegant una dona per la mà, que amb l’altra s’aguanta la faldilla per no ensopegar mentre corre cap a nosaltres
És veritat que aneu al poblet? ens pregunta la dona, eixugant-se les mans contra el davantal i treient-se un sobre de la butxaca
Sí
Em podeu fer un favor? Siusplau! La meva filla està esperant aquesta carta, però el correu passa pel poble un cop per setmana. Li podeu portar vosaltres? Oi que em fareu aquest favor?
I tant!

Dia 36 (ells)

L’endemà visitem el cementiri de la ciutat
És també a tocar del riu, però a un parell de quilòmetres de la ciutat
Damunt d’un prat, s’hi troben totes les tombes. Enterren els morts de peus i així n’hi caben molts més. Fan primer un forat profund i estret, i llavors un de més ample. Després tiren el mort a dins, amb els braços estesos. El forat estret arriba fins sota les aixelles i dels braços cap amunt dins el forat ample. Així creuen que els morts es toquen les puntes dels dits els uns amb els altres. Llavors ho acaben de tapar tot amb terra i posen la làpida al damunt del cap
Les làpides són de pedra i a cada una hi han escolpit el nom de la persona, a què es dedicava, els noms de les persones que més el van marcar i tot allò relacionat amb la seva vida. També hi ha el retrat de la persona, fet en pedra, i pintat de colors
No hi ha, però, ni una sola data. Ni de mort, ni de naixement, ni d’anys de vida
Juguem una bona estona a buscar el retrat d’alguna persona que s’assembli a nosaltres, i fem broma comparant-nos amb els més lletjos