Dia 34 (ells)

La primera ciutat és pobre. Molt pobre
Blocs d’edificis amb forats per finestres, envoltant desordenadament una plaça que fa de centre, encara que amb els anys la ciutat es va anar engrandint només cap a un costat i la plaça és gairebé a l’extrem occidental. Encara queden ruines del que havia estat el port, amb trossos de formigó que s’han esberlat i han rodolat pendent avall, reposant al fons de l’antic mar
La gent no viu de res, porten les cares plenes de pols gris i els ulls adormits, s’arrosseguen pels carrers deixant anar un lament, s’agafen de la mà i només es noten les arrugues, es posen a plorar asseguts a un racó, s’eixuguen les llàgrimes amb una màniga i miren al seu voltant
Hi ha un pou a la plaça, fet de blocs de formigó, i un home treu aigua amb una galleda. Llavors l’aboca cuidadosament dins d’un bidó de plàstic. Unes quantes gotes regalimen per fora el bidó i deixen puntets marró fosc damunt la sorra beix, que es beu l’aigua ràpidament i no fa néixer res
Entrem dins un dels edificis que dóna a la plaça i que es veu abandonat
Pugem unes escales metàl·liques, tot ressona. Cada replà dóna a uns passadíssos que s’endinsen fins al fons de l’edifici, amb portes a banda i banda. Ens fiquem per un d’aquests passadíssos i xafardegem un dels habitatges, que té la porta de fusta podrida i que cau a terra quan intentem obrir-la
Davant nostre hi ha una habitació més o menys quadrada, amb les parets de formigó enguixades. Ens hi veiem perquè al fons hi ha una porta que dóna a una altra habitació, amb finestra. Hi anem i mirem a fora
Es veu la plaça i l’home que arrossega el bidó i que entra a un dels edificis. Seguim com puja les escales perquè va el seu cap va apareixent a les finestres trencades. Finalment, s’esfuma una estona per tornar a aparèixer a la finestra d’una casa
Esperem que les altres quatre ciutats que ens esperen fins a arribar a l’estret no siguin així de depriments