Dia 26 (algú)

Se li endolceixen els ulls al mirar-la, m’ha dit
Jo l’he mirat volent dir nono, què va, però ha insistit
L’ha empès cap a mi i ella se m’ha aferrat a la roba, contemplant-me amb uns ulls desorbitats
Va, emporti-se-la amb vostè
Què? No
De debò. Se li endolceixen els ulls. És per vostè, no la vull
Que no la què? Si home, que no
Tingui
És una criatura
I què
Només té dos anys!
És per vostè
Però si no és ni meva!
Fa el gest d’aixecar-se del banc del parc on ens hem conegut, però no s’aixeca
Jo ja en tinc més, diu, se la pot quedar, de veritat
La nena m’ignora del tot. Intento fer-li alguna gracieta però ni cas. Els nens em queden massa lluny, són incomprensibles, no puc ficar-me al seu cap perquè pensen massa lluny de mi
Me la quedo, doncs?
Sisi, i tant
L’agafa per sota les aixelles i me la posa damunt la falda
Doncs no sé.. gràcies
L’àvia de la nena em dóna un copet a la cama i s’alça
De res home de res
Se’n va i jo em quedo amb una criatura damunt els genolls, li faig arriarritatanet i ella riu
Li dic
als nens us cauen els mocs d’una manera espectacular i se us en fot
Ella riu
Miro els diners que duc a la butxaca: suficients per continuar el viatge
Amb la nena a coll, me’n vaig a buscar els altres