Dia 20 (ells)

El sol torna a enlairar-se però ningú obre els ulls perquè ningú els ha aclucat
Ens posem de puntetes per veure l’enorme plana que s’estén davant nostre. Ahir no ho vam poder veure perquè ja era fosc, però avui l’espectacle ens sobrepassa
Fins l’infinit només es veuen que persones i persones, apilonades i expectants com nosaltres mateixos
La humanitat sencera s’ha reunit avui aquí i a dins l’estómac l’emoció es remou inquieta

Qui podia faltar, a una cita així? No paren d’anunciar-la, i el món sencer s’ha aturat i la humanitat s’ha concentrat en aquest punt on som, perquè és l’únic lloc des d’on es podrà tocar

I és que avui les òrbites del planeta Terra i del planeta Mart s’aproparan prou com perquè puguem tocar aquest últim amb la mà


L’espera és estranya, entre tantes persones, i pensar que no molt lluny hi ha absolutament tothom a qui coneixem encara és més estrany

El cel està molt clar i la gent s’impacienta

Finalment alguna cosa retruny a l’aire i a la nostra esquerra apareix Mart, evidentment enorme, rodant damunt dels caps de la gent
Lentament les mans es comencen a alçar per acariciar-lo a mesura que el planeta els passa per sobre, formant així una immensa onada humana. Se senten crits histèrics, sospirs profunds, plors i rialles, aixecant una remor que no deixa parlar a ningú

Al cap d’una estona ens arriba el torn i amb el braç ben estirat toquem Mart amb les puntes dels dits
És terrós i ens cau una mica de sorreta al cabell. Ens l’espolsem mentre el planeta segueix la seva òrbita i finalment, s’enlaire cap al cel, deixant a tothom amb una sensació estranya a les mans
Poc després que el cel torni a ser net, tota la humanitat torna cap a casa seva, i nosaltres esperem que tothom hagi marxat per seguir amb el viatge