El tren no pot anar més ple, ens aixafem els uns contra els altres i contra les parets del vagó
Malgrat sentim els cossos dels desconeguts clavats a les costelles, no podem evitar somriure
La gent conversa entusiasmada i nerviosa, bromeja i es retorça les mans
Per sobre l’incomoditat hi planeja un aire d’unió entre tots, d’orgull de ser tants i amb la mateixa intenció i privilegi, tot i que en aquest cas, els fets succeeixen independenment a la nostra presència
El viatge és d’un parell d’hores, però la il·lusió fa que duri cinc minuts
El tren s’atura quan ja es fa fosc i tothom baixa del vagó, que no engega de nou perquè el maquinista i el revisor i ja dic, tothom, volia anar on ara som
Intentem veure alguna cosa, però ja és massa fosc i només veiem com aquí i allà s’encenen alguns focs i algunes llanternes
Seiem al terra perquè la nit serà llarga, i tremolem emocionats
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada