tres dinou

Dia 50 (ells)

2008-05-17T11:12:00.000-02:30

Cinquanta dies? En realitat han estat més, o han estat menys
Aquí, en un racó de món, decidim que potser estaria bé tornar
Quants som? Nou. No era tres dinou? I som nou
Qui ho diu que no podem tornar?
En falta un! diu algú
No falta ningú! diu algú altre
Hem de ser deu..
No eren dinou?
No, per tornar hem de ser deu..
Encara ens queda un tros de camí fins a casa. Ja el trobarem, no?
I si no, què?
Doncs res, només serem nou
Som-hi?
Som-hi

Dia 49 (ells)

2008-01-24T06:39:00.000-03:30

Són nou, els nostres cossos: un per cadascú
Són dèbils: es desfan amb l’aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar

Són nou, els nostres noms
S’inspiren en els records de l’autora, però encara no hem decidit quins

Som nou, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan

Dia 5 (ell)

2008-01-16T08:19:00.000-03:30

Amb moto només faig que creuar horitzons i més horitzons. No veig res més enllà de la carretera i no sé què estic fent. Salto damunt de pedres i sorra i animals morts

És allà, allà al fons, ja ho veig

Encara penso en la cara del conductor quan li he dit que fotia el camp.. Ha!

No pots deixar-me aquí sol! ha dit

Ho sento tio, he respòs, i me n’he anat

Ja hi sóc. Me’ls trobo al mig d’un carrer buit. Aturo la moto al seu davant. Fan molt mala cara però jo somric. Aquest poble és preciós, preciós! Respiro fort i m’hi acosto

Em sembla que em reconeixen. No diuen res però sembla que s’alegrin de la meva visita

Què tal, tio, em diu un, i em dóna un parell de cops a l’espatlla

Mira, per aquí, li responc

Quin lloc més absolutament bonic!

Dia 48 (ells)

2008-01-09T09:46:00.000-03:30

Què hi estem fent aquí? És un lloc molt lleig, no m’estranya que no hagi baixat ningú més del bus. Hi ha quatre casotes amb gossos i gats i fins i tot un parell de vaques i un cavall i nens que ens salten al voltant. Donem una cossa a un gat i tots s’amaguen darrere les parets per mirar-nos mentre caminem pel carrer
Això esgota, és clar que esgota i avui tenim un mal dia
Perquè no és sempre tot bonic. Perquè tenim també mals dies

Ara només voldríem que ser a casa, encara que quan hi som, només volem tornar a marxar

Quin lloc més horrorós

Dia 4 (ell)

2008-01-06T07:43:00.001-03:30

Estic fent uns motsencreuats, però un revolt m’ha fet guixar una línia d’una banda a l’altra de paper
Hòstia puta!!!
Un parell de passatgers han aixecat el cap per damunt dels seus seients per veure qui cridava
Els tres que tocaven la guitarreta s’han aturat un moment, però al veure que només era jo, han seguit tocant. La guitarreta dels collons…. M’irrito
Faig una bola amb la revista i la llenço al terra. El conductor em mira amb mala cara però no diu res. Quan ens aturem, ho recullo i ho tiro al primer lloc que trobo, mentre els altres fan tot de fotos al bonic paisatge

Dia 47 (ells)

2007-12-03T05:12:00.000-03:30

Potser algú es pregunta com és ara el paisatge que veiem per la finestra
Doncs són.. muntanyes. Passem per una vall, entre muntanyes molt i molt altes, anem pel costat d’un riu. El bus bota força i estem mig marejats. Per sort s’atura tot sovint, hi ha un munt de parades. Moltes però, creiem que no són les programades i es deuen a que el conductor té amistat amb el propietari del bar on estem aturats
Seiem a una taula i de fons se sent l’aigua del riu. Un parell de gossos se’ns acosten a olorar-nos els peus i a veure si els hi donem un trosset de l’entrepà que ens estem menjant
Fuig fuig! els hi fem, i ells s’allunyen una estona per visitar els altres viatgers del bus i tornar-se a apropar a nosaltres

Dia 3 (ell)

2007-11-20T05:42:00.000-03:30

Les portes de l’autobus es tanquen i els hi dic adéu amb la mà

Un dels viatgers que s’acaben d’incorporar em pregunta quants dies falten per arribar a la ciutat on va

Tres, tres dies falten. Ja l’avisaré, li dic

Dia 46 (ells)

2007-11-12T15:24:00.000-03:30

Mentre fem un cafè a un bar del poblet de costa, un bus s’atura a l’altra banda de carrer. En baixa un noi que no arriba als trenta anys, amb el cabell molt curt i un mig somriure a la boca, i comença a repartir uns papers entre la gent que seu al banc. Tots van carregats amb motxilles de viatge i alguns li fan preguntes al noi, que respon sense deixar de somriure
Ens hi acostem i al veure’ns se’ns apropa
També pugeu? ens diu, i ens allarga un paper
Mirem el paper

.. / Sarajevo / Podgorica / Tirana / Skopje / Sofia / Istambul / ..

Què és aquest bus? preguntem
És la línia 17 dels busos regulars trans-continentals
Ah!.. i aquest quina ruta fa?
Doncs aquest.. aquí teniu la llista de capitals on passa, encara que es para a més poblets. Però resumint-ho a grans trets, surt de l’oest d’europa, passa per la costa del mediterrani, creua els balcans fins al mar negre, que rodeja per baix, arriba al mar caspi, tira recte fins a la frontera d’Índia amb Myanmar, baixa fins a Indonèsia, dóna la volta a Austràlia, puja per Papua nova guinea i Filipines, creua Xina, Mongòlia, Rússia fins al nord d’europa, i de nou fins a l’oest d’europa, on torna a començar el recorregut
Ah.. o sigui que aquest no passa per aquí? li assenyalem un punt al nostre mapa
No.. per anar a aquí heu d’agafar el número 5
D’acord.. moltes gràcies....
De res. Apa doncs, molta sort amb el vostre viatge!
Molta sort també amb el teu!

Les portes de l’autobús es tanquen, ell ens diu adéu amb la mà

El bus número 5 passa d’aquí dues hores i ens asseiem a esperar-lo

Dia 2 (ell)

2007-11-10T07:19:00.000-03:30

En el fons, tot el que veig per la finestra és sempre el mateix
La majoria em diran que no, que canvia i avança, però per mi sempre és el mateix
Quina enveja que fas, diuen quan els explico la meva vida. Que valent! diuen després
Com no se n’adonen? Per què no ens canviem els papers?

Dia 45 (ells)

2007-11-09T14:31:00.000-03:30

Hi ha nits que la vida deu tenir ganes de conversar, perquè no deixa adormir-te. Els ulls em piquen de son. El noi que ha preguntat pel cadàver m’ha desconcertat. Des que vam començar el viatge, cap de nosaltres cridava l’atenció damunt dels altres. Però ara què? Creia que, quan algú s’afegia al grup, perdia totes les seves característiques i es transformava en el grup.. Però ara.. el noi n’ha separat un i ha trencat el personatge principal, desfent-lo en individualitats.. I ara què? Podem seguir igual? Fer veure que no ha passat res?
Algú es mou al llit del costat i llegeix el que escric per damunt la meva espatlla
És clar que sí! exclama, i torna a estirar-se per seguir dormint
És clar que sí, de fet té raó.. són vuit els nostres cossos.. tres.. dinou..
Ja m’adormo, ja

Dia 1 (ell)

2007-10-05T20:24:00.000-02:30

Em passo la mà pel cabell
Em sento més nerviós del normal, més inquiet, i no puc parar de donar voltes
Miro a fora i no es veu res, només llums i llums i llums
I ara què haig de fer? no sé què haig de fer
Se sent roncar a algú. Putus viatgers roncaires de merda
Potser el millor és seguir com sempre

Dia 44 (ells)

2007-09-29T07:37:00.000-02:30

Són les quatre de la nit i algú pica insistentment a la porta de l’habitació

L’obrim

És el fill dels propietaris, que s’està palplantat davant nostre, arrugant-se nerviós la samarreta del pijama. Mira per damunt de les nostres espatlles, tot intentant veure què hi ha darrere

Vols alguna cosa?

El noi es passa la mà entre el cabell

Sí, sí..

Però no diu res més

I doncs?

Es mossega el llavi i finalment pregunta

És.. és un cadàver de persona això que porteu amb vosaltres? Vull dir.. és un cadàver?

Girem el cap per veure el nostre setè company de viatge, que s’està assegut a una cadira al costat de la finestra

Sí, és un cadàver

El noi es rasca darrere l’orella i se li escapa un lleuger somriure

Mola..

Dia 43 (ells)

2007-08-31T16:34:00.000-02:30

Estem aturats a un poblet coster. Tot sembla més petit del normal, però només deu ser l’efecte que produeix l’immensitat de l’oceà. Cap de nosaltres havia vist mai abans l’oceà. El mar sí, però no pas l’oceà

Ens estem a una pensió amb les parets de dins de color salmó. Ens donen unes habitacions amb tauletes de nit cobertes de puntes i gerros amb rams de flors. Hi som nosaltres, una parella del nord i tres amics que es passen el dia tancats a l’habitació bevent. La parella sopa amb nosaltres al menjador de la pensió i ens fem amics. Insisteixen que els visitem quan anem a la seva ciutat. Llavors, es retiren a dormir i nosaltres continuem xerrant amb els propietaris fins ben entrada la nit. El fill, un noi d’uns quinze anys, seu a un racó del sofà i no deixa de mirar-nos

Dia 42 (ells)

2007-08-24T18:46:00.000-02:30

Sempre hi ha un moment, en tot viatge més o menys llarg, en que et venen moltes ganes de veure el mar

I un altre moment on l’únic que desitges és un enorme plat d’espaguetis a la bolognesa

Nosaltres estem en el moment en què vols veure el mar, i com que som a les costes d’un oceà aprofitem per pujar damunt d’un bus, una mica atrotinat, que ens deixarà omplir-nos els ulls d’aigua

És un autobus regular, per a la gent d’allà, i s’atura a cada poblet. Nosaltres baixem quan ens sembla, ens acostem a la sorra i ens remullem els peus. Esperem asseguts que passi el següent bus i continuem tirant

Per dormir, ens estirem a les platges i ens abriguem i desabriguem segons el fred. Algú crida que apaguin els llums dels passeigs marítims, però és clar, no ens fan cas i ens adormim amb el braç damunt dels ulls

M’agafen la llibreta de les mans

Però no hi hauria d’haver més aventures en una història de viatges?

Què és aquesta lentitud?

Oh, com m’avorreixo!

Ens hem despullat i ens hem llençat de caps a l’aigua, hem tocat el fons amb les mans i ens hem impulsat enlaire amb els peus, hem respirat fora de l’aigua apartant-nos els cabells xops del front, ens piquen els ulls per culpa de la sal i se’ns escapa el riure, com si fóssim estúpids, i llavors se’ns escapen les llàgrimes perquè som tan feliços de ser allà que no ens podem contenir

Dia 41 (ells)

2007-08-17T10:18:00.000-02:30

Ho hem intentat de totes maneres, però l’estret no es pot creuar més que en avioneta. Per terra és impossible, no és un camí pla, són muntanyes que deixen passar l’aigua entre els seus pics. Per mar tampoc és possible, l’aigua ens arrossegaria cap alguna de les enormes illes que s’estan formant. Així doncs, volem

I què hi fa, volar és meravellós

Volar i viatjar haurien de ser sinònims

Seiem i els privilegiats de les finestres no poden apartar-ne els ulls

Ara engega, informen. Ens agafem fort i notem l’asfalt de la pista com retruny sota les rodes i de cop, aquell instant, aquell segon en que quedes suspès en el no-res, inclinat cap enlaire i penses “estic volant”, una imatge de silenci? aquí la teniu, és aquest instant

L’avioneta s’enlaira ràpidament i de seguida estem sobrevolant l’estret

No es pot explicar amb paraules el que estem veient. Una serralada de muntanyes rocoses i punxegudes rodejades de litres i litres d’aigua, a un costat un oceà que mai s’acaba i a l’altre un desert sorrenc que mai s’acaba

Damunt d’una de les muntanyes, una mica més plana, veiem una pila de cases abandonades

Poca estona després, l’avioneta descendeix i ens deixa a l’altra banda

Dia 40 (ells)

2007-08-11T08:04:00.001-02:30

De fons un tro horrorós i no sentim ni una paraula. Un tro que no s’acaba mai

Tonelades i tonelades d’aigua s’aboquen al mar, fent un núvol d’espuma al fons

I les altres dues ciutats? pregunta algú

Quines dues altres ciutats?

Les que faltaven per arribar a aquí

Tan se val

Ens recolzem a la barana metàl·lica i no podem deixar de mirar com l’aigua cau

Algun turista fa fotos a la cascada

I què li passarà al poblet de llac? I als arruinats? I als rics? I als que vindran?

L’aigua segueix abocant-se per damunt i pel voltant de les muntanyes, en un espectacle que només puc imaginar-me si tanco els ulls

La remor és atronadora i ens tapem les orelles amb les mans. Quina por que fa

Dia 39 (ells)

2007-08-09T07:26:00.001-02:30

Són vuit, els nostres cossos: un per cadascú

Són dèbils: es desfan amb l’aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar

Són vuit, els nostres noms

S’inspiren en els records de l’autora, però encara no hem decidit quins

Som vuit, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan

Dia 38 (ells)

2007-07-28T17:30:00.000-02:30

Baixem les escales i caminem xinoxano cap a l’espurna que segueix brillant
No hi pot haver tantes hores de camí, que es vegi brillar. Però unes quantes sí que hi són
És tan estrany caminar per damunt d’un mar assecat.. No podem ni imaginar-nos què devem estar veient, per això no ho descriurem. Feu un esforç per part vostre
Cap al vespre arribem. Ha resultat ser un llac força gran, però prou petit com perquè poguem distingir bé el poblet que hi ha a l’altra banda. És fet de fang, de cases petites i quadrades, amb finestres petites i quadrades i el sostre pla
Ens hi apropem rodejant l’aigua
Quan som a l’entrada, una multitud de persones ens rodeja, ens estira de la roba i ens mira encuriosits. Aixequem el braç amb la carta a la mà
Portem una carta per!
Algú ens la treu de les mans, la mira i li dóna a una noia de les que ens envolta
Ella es posa la mà al cor i corre cap a un racó
Mentrestant, nosaltres responem a les preguntes de la resta del poble. D’on som, on anem, perquè, i aquestes coses
Ella llegeix la carta respirant dificultosament, i un cop llegida deixa caure els braços i el full de paper va a parar damunt la sorra
S’acosta a nosaltres
Ens mira sospirant per dir alguna cosa, obre la boca, però abans que parli nosaltres li fem que sí amb el cap
Ella somriu, no sabem si descansada o nerviosa

Dia 37 (ells)

2007-07-22T04:52:00.000-02:30

Som a la tercera de les ciutats, en queden dues més per arribar a l’estret
Aquí seiem a l’antic port amb els peus penjant i un nen se’ns asseu al costat, tira pedres precipici avall
Molt lluny, allà on la mirada gairebé desapareix, veiem brillar una espurna
Què és allò? li preguntem al nen
Allò? és tot el que queda del mar
Queda mar encara?
Sí, allà, allà al mig, que no es va acabar d’evaporar
Hi ha res, allà? Hi viu algú?
Sí, hi ha un poblet
Ens mirem els uns als altres
I com s’hi arriba?
Es baixa per aquestes escales, ens assenyala unes escales fetes a la pedra que baixen fins al fons de l’antic mar, i es va caminant. Hi voleu anar?
Sí
¡!! exclama el nen, i afegeix un moment, no marxeu encara
No, tranquil
El nen s’aixeca de cop i es posa a correr. Al cap d’una estona torna arrossegant una dona per la mà, que amb l’altra s’aguanta la faldilla per no ensopegar mentre corre cap a nosaltres
És veritat que aneu al poblet? ens pregunta la dona, eixugant-se les mans contra el davantal i treient-se un sobre de la butxaca
Sí
Em podeu fer un favor? Siusplau! La meva filla està esperant aquesta carta, però el correu passa pel poble un cop per setmana. Li podeu portar vosaltres? Oi que em fareu aquest favor?
I tant!

Dia 36 (ells)

2007-07-08T06:32:00.001-02:30

L’endemà visitem el cementiri de la ciutat
És també a tocar del riu, però a un parell de quilòmetres de la ciutat
Damunt d’un prat, s’hi troben totes les tombes. Enterren els morts de peus i així n’hi caben molts més. Fan primer un forat profund i estret, i llavors un de més ample. Després tiren el mort a dins, amb els braços estesos. El forat estret arriba fins sota les aixelles i dels braços cap amunt dins el forat ample. Així creuen que els morts es toquen les puntes dels dits els uns amb els altres. Llavors ho acaben de tapar tot amb terra i posen la làpida al damunt del cap
Les làpides són de pedra i a cada una hi han escolpit el nom de la persona, a què es dedicava, els noms de les persones que més el van marcar i tot allò relacionat amb la seva vida. També hi ha el retrat de la persona, fet en pedra, i pintat de colors
No hi ha, però, ni una sola data. Ni de mort, ni de naixement, ni d’anys de vida
Juguem una bona estona a buscar el retrat d’alguna persona que s’assembli a nosaltres, i fem broma comparant-nos amb els més lletjos

Dia 1 (ella)

2007-07-02T07:06:00.001-02:30

Hòstia tu, quins nervis!
Volto
Em poso les mans entre els cabells i els sacsejo tot cridant
No puc estar més dies així
Si és que sí, serà tot una merda
Si és que no, serà tot una merda
No hi ha resposta que em vagi bé i aquí estic, com una boja esperant-la
M’aixeco la samarreta i em miro llargament la panxa
L’estòmac
El ventre

Dia 35 (ells)

2007-06-29T17:44:00.000-02:30

La següent ciutat està construida a la riba d’un riu. Han construit parcs i horts al seu voltant, i els edificis al darrere
El riu desembocava al mar però ara ja no
Ara senzillament penetra dins l’antic mar endins endins fins que es perd, dibuixant un congost que s’aprofundeix una mica cada any
Tot de ponts creuen aquest riu, ponts de totes les èpoques i de tots els estils, d’estils que ja no entenen, de tan lluny han arribat les influències
Entrem a un bar i una colla de persones de la ciutat s’asseu amb nosaltres
Bevem i xerrem
Ens expliquen un munt de llegendes i d’històries, ens parlen de política, de religió, primer sembla que discrepen i s’enfaden, però amb un parell de copets a l’esquena ho arreglen i beuen un altre glop
Aixequem els gots de vidre i brindem
Tost! diuen en el seu idioma quan els gots topen entre ells
Un gos seu sota la taula i estira la llengua per agafar un parell de gotes que regalimen

Dia 34 (ells)

2007-06-24T13:27:00.000-02:30

La primera ciutat és pobre. Molt pobre
Blocs d’edificis amb forats per finestres, envoltant desordenadament una plaça que fa de centre, encara que amb els anys la ciutat es va anar engrandint només cap a un costat i la plaça és gairebé a l’extrem occidental. Encara queden ruines del que havia estat el port, amb trossos de formigó que s’han esberlat i han rodolat pendent avall, reposant al fons de l’antic mar
La gent no viu de res, porten les cares plenes de pols gris i els ulls adormits, s’arrosseguen pels carrers deixant anar un lament, s’agafen de la mà i només es noten les arrugues, es posen a plorar asseguts a un racó, s’eixuguen les llàgrimes amb una màniga i miren al seu voltant
Hi ha un pou a la plaça, fet de blocs de formigó, i un home treu aigua amb una galleda. Llavors l’aboca cuidadosament dins d’un bidó de plàstic. Unes quantes gotes regalimen per fora el bidó i deixen puntets marró fosc damunt la sorra beix, que es beu l’aigua ràpidament i no fa néixer res
Entrem dins un dels edificis que dóna a la plaça i que es veu abandonat
Pugem unes escales metàl·liques, tot ressona. Cada replà dóna a uns passadíssos que s’endinsen fins al fons de l’edifici, amb portes a banda i banda. Ens fiquem per un d’aquests passadíssos i xafardegem un dels habitatges, que té la porta de fusta podrida i que cau a terra quan intentem obrir-la
Davant nostre hi ha una habitació més o menys quadrada, amb les parets de formigó enguixades. Ens hi veiem perquè al fons hi ha una porta que dóna a una altra habitació, amb finestra. Hi anem i mirem a fora
Es veu la plaça i l’home que arrossega el bidó i que entra a un dels edificis. Seguim com puja les escales perquè va el seu cap va apareixent a les finestres trencades. Finalment, s’esfuma una estona per tornar a aparèixer a la finestra d’una casa
Esperem que les altres quatre ciutats que ens esperen fins a arribar a l’estret no siguin així de depriments

Dia 33 (ells)

2007-06-18T05:10:00.000-02:30

Continuem resseguint la carretera, fins que acaba just davant d’un penyasegat de roca. Molts quilòmetres enllà, la terra torna a fer pujada i comença un altre continent
Això abans havia estat un mar que es comunicava amb l’oceà per un estret. Però l’estret es va tancar i el mar, sense una font que el realimentés, s’ha anat assecant. Els rius que desembocaven al mar, ara el creuen, si és que no s’evaporen abans d’arribar a l’altra banda
Aquest estret queda a molts quilòmetres d’on ara som, però ens han arribat veus que la pressió de l’oceà està fent cedir les muntanyes que el tapen, i que l’aigua comença a escolar-s’hi i a reomplir el mar
Això ho volem veure!
Hi ha cinc ciutats importants en aquesta “ex-costa”, unides per una carretera, i som a tres hores de la primera d’elles

Dia 32 (ells)

2007-06-10T07:28:00.000-02:30

La imatge és espectacular, un desert de terra, de sorra gruixuda, que de cop es troba amb unes muntanyes cobertes de neu. No sabem explicar a què es deu aquest canvi sobtat, però bé, és així
Una carretera acompanyada de pals d’electricitat creua el desert pel mig. De fet, el que marca la carretera són aquests pals, perquè la carretera fa anys que ha quedat coberta pel vent i la sorra, i ningú sembla gaire preocupat per destapar-la

Un condueix mentre els altres mirem extasiats per la finestra. Baixem el vidre, la mà a fora, tanquem la finestra, ens movem inquiets per dins del cotxe de tant que volem veure, mirant a un costat i a l’altre, el desert i les muntanyes

Ens trobem un castell directament esculpit a la roca i ens hi aturem. Ens enfilem per unes escales que condueixen a la torre mig enderrocada i un cop dalt gairebé no podem respirar, del vent que ens ve de cara
Que maco! Com pot ser tan maco si només és sorra i roca i neu? El cel és molt blau
No hi ha més humanitat a la vista que nosaltres mateixos. Amb els peus arran de l’abisme de la torre, mirem a baix i saltem

Després d’uns instants de caiguda, els nostres cossos s’enfonsen dins la terra flonja, fent un soroll sord, i ens quedem una bona estona estirats, amb la vista enlaire, mirant com un núvol creua el cel

Un dia de fa dos anys (ell)

2007-06-04T05:35:00.000-02:30

No t’acostis mai més a ella, fill de puta
Només li portava flors
Ni flors ni polles, no t’hi acostis, és meva
Només li portava flors!
No diguis res més
Tan sols..
Prou!
L’estimo!
Prou!

I fent un crit, dispara al noi de les flors grogues

L’enterra al costat d’un arbre, on no hi ha res, i marca el lloc amb una pedra

Les formigues ho veuen i se segueixen les unes a les altres en una circumferència que dóna la volta al món sencer, però no diuen res a ningú

Dia 31 (ells)

2007-05-31T20:14:00.000-02:30

Són set, els nostres cossos: un per cadascú
Són dèbils: es desfan amb l’aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar

Són set, els nostres noms
S’inspiren en els records de l’autora, però encara no hem decidit quins

Som set, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan

Dia 30 (ells)

2007-05-29T09:30:00.000-02:30

Agafem una pala i cavem al voltant i a sota de la pedra, allà on la terra és remoguda
Cavem per torns de cinc minuts, no fos cas que ens canséssim

Si és el tresor d’infància d’algú, podem dedicar el viatge a buscar-ne el propietari*
Sí home! Que es foti, respon algú, i tots riem

Tots cavem els nostres cinc minuts i al final trobem el que hi ha enterrat

És roba que es descompon abrigant un cadàver que es descompon

Amb cura l’arrosseguem a fora del forat
La roba se’ns desfà a les mans i el vestim igual que hi ha gent que vesteix a un ninot de neu

* Amelie

Dia 29 (ells)

2007-05-27T13:07:00.000-02:30

Ja hi som
Resulta que sí que hi havia coses
Una pedra, terra remoguda al voltant i a sota de la pedra, herba intentant créixer, un arbre, un gat amagant-se de nosaltres, un cau amb merda no gaire lluny de l’habitant del cau, una bassa amb aigua estancada, un fil de roba podrit flotant-t’hi dins, embolicat amb una fulla de l’arbre, unes muntanyes fent de paisatge de fons, el so d’un rierol, formigues seguint-se a elles mateixes en una circumferència que dóna la volta al món sencer

Dia 28 (ells)

2007-05-23T04:38:00.000-02:30

On voleu anar ara?
Algú deixa caure el dit damunt del mapa, amb els ulls tancats
Aquí!
Mirem sota el dit. En aquell lloc no hi ha res, cap nom de ciutat o poble, ni cap carretera o via que ho creuï, però és igual, hi anem

Dia 27 (ells)

2007-05-22T06:10:00.000-02:30

Són sis, els nostres cossos: un per cadascú
Són dèbils: es desfan amb l’aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar

Són sis, els nostres noms
S’inspiren en els records de l’autora, però encara no hem decidit quins

Som sis, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan

Dia 26 (algú)

2007-05-20T09:27:00.000-02:30

Se li endolceixen els ulls al mirar-la, m’ha dit
Jo l’he mirat volent dir nono, què va, però ha insistit
L’ha empès cap a mi i ella se m’ha aferrat a la roba, contemplant-me amb uns ulls desorbitats
Va, emporti-se-la amb vostè
Què? No
De debò. Se li endolceixen els ulls. És per vostè, no la vull
Que no la què? Si home, que no
Tingui
És una criatura
I què
Només té dos anys!
És per vostè
Però si no és ni meva!
Fa el gest d’aixecar-se del banc del parc on ens hem conegut, però no s’aixeca
Jo ja en tinc més, diu, se la pot quedar, de veritat
La nena m’ignora del tot. Intento fer-li alguna gracieta però ni cas. Els nens em queden massa lluny, són incomprensibles, no puc ficar-me al seu cap perquè pensen massa lluny de mi
Me la quedo, doncs?
Sisi, i tant
L’agafa per sota les aixelles i me la posa damunt la falda
Doncs no sé.. gràcies
L’àvia de la nena em dóna un copet a la cama i s’alça
De res home de res
Se’n va i jo em quedo amb una criatura damunt els genolls, li faig arriarritatanet i ella riu
Li dic
als nens us cauen els mocs d’una manera espectacular i se us en fot
Ella riu
Miro els diners que duc a la butxaca: suficients per continuar el viatge
Amb la nena a coll, me’n vaig a buscar els altres

Dia 25 (algú)

2007-05-19T06:54:00.000-02:30

És clar, que estem treballant per fer diners. Què et pensaves? Però també podem pensar en la mort, en el sexe i en els núvols, o no?
Que de què hem treballat? No sé, cadascú ha fet el que sabia o podia fer. Si un s’ha prostituït i l’altre ha jugat a la borsa, està bé. Acumular uns quants diners no és tan complicat. Jo pels matins feia enquestes per telèfon, per les tardes mitja jornada a una botiga i a la nit servia copes
També hauria pogut no treballar en res, que l’autora hauria dit que sí, o que ja era ric, o vés, què importa
Això d’escriure és com tenir la contrasenya dels Sims per poder-los fer cases gegants sense fer-los anar a treballar (comparacions més ràncies que aquesta s’han fet..)
Les pretencions realistes d’alguns llibres a vegades m’irriten
A qui li interessa la realitat? Que és més real un personatge si es comporta segons cànons reals? Queda més proper al lector?
Au va! Jo tinc tres ulls, una polla al davant, una al darrere i un cony al front. I per què no?
A qui llegeixes ara? Qui t’escriu? L’autora o jo?
Ah!

Dia 24 (algú)

2007-05-15T06:11:00.000-02:30

Miri enlaire, veu els núvols? Les seves formes no són perquè sí, aquests no són núvols qualsevols, són núvols d’alta definició. Fixi’s quins contorns tan ben formulats i quina bona adequació dels tons que pren cada fragment. Fan goig de veure. Meravellós! Els ulls em ploren per tanta bellesa. Quina forma creu que té aquell d’allà?
Me n’assenyala un amb el braç estirat
D’espina de peix
Evidentment! No permeten la subjectivitat, aquests núvols, de tan perfectes com són. I aquell d’allà?
N’assenyala un altre
Un nen pèl-roig amb una pilota de ratlles liles i verdes a les mans
Sí! És ben bé això!
Ben bé això
Em fascinen els núvols
Sí, a mi també
I sap què fa que aquests núvols siguin tan extraordinaris?
Què?
La pol·lució

Dia 23 (algú)

2007-04-23T04:32:00.000-02:30

Porto tota la tarda masturbant-me en diferents posicions i pensaments. Per l’escenari hi ha passat una mica tothom, trossos de pel·lícules, trossos de records, barrejats amb una imaginació poc definida i que, per més argument que posi a les fantasies, només fa que enfocar en gros una polla entrant i sortint de dins d’un cony, amb molt de líquid esquitxant i tot molt enganxós

Després de cada orgasme m’agrada notar com van apareixent de nou tots els sons que havia deixat de sentir en el moment de l’èxtasi

Passos, veus, cotxes, estornuts, ocells, vent contra els vidres i les fulles

També m’agrada sentir com torno a veure els objectes del meu voltant, que durant un instant s’havien emborronat

Parets, terra, finestres, cel, cotxes i gent que s’ha aturat i em mira amb els ulls oberts

Què passa? els dic, i ells continuen caminant

Dia 22 (algú)

2007-04-22T13:47:00.000-02:30

A trossets escampats, així és com ha de ser! Res de tot a un! He viscut i viuré massa coses com perquè tot vagi a un…. S’ha de repartir! Una mica aquí, una mica allà…. Aquesta part, per exemple, ho veu?
Sí
Aquesta que sigui per algun hospital, un laboratori d’investigació d’alguna cosa, s’ha de tenir consciència social
Clar
I aquesta altra
Sí
Doncs que la llancin des de dalt d’una avioneta i que caigui on vulgui. Pel gaudi de les masses!
Ja
I etzètera etzètera
Té tots els detalls clars? Perquè vostè ja es deu adonar com són d’importants, els detalls……
Més o menys.. Miri, aquí té la llista d’on va cada part. De totes maneres la llista va canviant. Entengui-ho, amb el pas dels anys unes vivències prenen més importància que d’altres.. Escrigui que consta com a vàlida la última llista que jo faci. Escrigui, escrigui
D’acord. Però és que.. n’està segur que ho vol així?
Del tot
No preferiria alguna cosa més corrent? No sé, incineració i cendra al mar, enterrar el cos amb la família, ser donat sencer a la ciència..
No! Res de tot això! Ja li he dit: a trossets escampats

Dia 21 (ells)

2007-04-16T08:16:00.000-02:30

Però ja no tenim ni un duro i ens aturem uns dies a una ciutat que trobem per guanyar uns quants diners
Anem per separat, escrivim al blog per separat, i només ens veiem als vespres: se’ns fa estrany

Els enyoro

Ens enyorem

Us enyoro

Jo també

Dia 20 (ells)

2007-04-14T18:21:00.000-02:30

El sol torna a enlairar-se però ningú obre els ulls perquè ningú els ha aclucat
Ens posem de puntetes per veure l’enorme plana que s’estén davant nostre. Ahir no ho vam poder veure perquè ja era fosc, però avui l’espectacle ens sobrepassa
Fins l’infinit només es veuen que persones i persones, apilonades i expectants com nosaltres mateixos
La humanitat sencera s’ha reunit avui aquí i a dins l’estómac l’emoció es remou inquieta

Qui podia faltar, a una cita així? No paren d’anunciar-la, i el món sencer s’ha aturat i la humanitat s’ha concentrat en aquest punt on som, perquè és l’únic lloc des d’on es podrà tocar

I és que avui les òrbites del planeta Terra i del planeta Mart s’aproparan prou com perquè puguem tocar aquest últim amb la mà

L’espera és estranya, entre tantes persones, i pensar que no molt lluny hi ha absolutament tothom a qui coneixem encara és més estrany

El cel està molt clar i la gent s’impacienta

Finalment alguna cosa retruny a l’aire i a la nostra esquerra apareix Mart, evidentment enorme, rodant damunt dels caps de la gent
Lentament les mans es comencen a alçar per acariciar-lo a mesura que el planeta els passa per sobre, formant així una immensa onada humana. Se senten crits histèrics, sospirs profunds, plors i rialles, aixecant una remor que no deixa parlar a ningú

Al cap d’una estona ens arriba el torn i amb el braç ben estirat toquem Mart amb les puntes dels dits
És terrós i ens cau una mica de sorreta al cabell. Ens l’espolsem mentre el planeta segueix la seva òrbita i finalment, s’enlaire cap al cel, deixant a tothom amb una sensació estranya a les mans
Poc després que el cel torni a ser net, tota la humanitat torna cap a casa seva, i nosaltres esperem que tothom hagi marxat per seguir amb el viatge

Dia 19 (ells)

2007-04-08T06:00:00.000-02:30

El tren no pot anar més ple, ens aixafem els uns contra els altres i contra les parets del vagó
Malgrat sentim els cossos dels desconeguts clavats a les costelles, no podem evitar somriure
La gent conversa entusiasmada i nerviosa, bromeja i es retorça les mans

Per sobre l’incomoditat hi planeja un aire d’unió entre tots, d’orgull de ser tants i amb la mateixa intenció i privilegi, tot i que en aquest cas, els fets succeeixen independenment a la nostra presència

El viatge és d’un parell d’hores, però la il·lusió fa que duri cinc minuts

El tren s’atura quan ja es fa fosc i tothom baixa del vagó, que no engega de nou perquè el maquinista i el revisor i ja dic, tothom, volia anar on ara som

Intentem veure alguna cosa, però ja és massa fosc i només veiem com aquí i allà s’encenen alguns focs i algunes llanternes

Seiem al terra perquè la nit serà llarga, i tremolem emocionats

Dia 18 (ells)

2007-04-02T15:33:00.000-02:30

Són cinc, els nostres cossos: un per cadascú
Són dèbils: es desfan amb l'aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar

Són cinc, els nostres noms
S'inspiren en els records de l'autora, però encara no hem decidit quins

Som cinc, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan

Dia 17 (ells)

2007-04-01T06:44:00.000-02:30

És un desgraciat de merda però ens suplica venir amb nosaltres
Admet que sí, que ha fet explotar ja molts metros, però que només els fa explotar quan ningú, absolutament ningú, li dóna una sola moneda
Que ni que li donin la moneda més petita de totes, o un trosset de menjar, o una frase d’ànims, ja no hi tira cap bomba..
però si ningú li dóna res.....
llavors comença a plorar altra vegada, amb unes llàgrimes tan grosses que sembla impossible que puguin sortir dels ulls

El món és injust, diu, la sort està mal repartida però potser nosaltres som la seva sort i no li podem negar, diu
N’està fart i es penedeix de tots, de cadascun dels seus dies, som la seva oportunitat de començar de nou, d’una vida digna, no és dolent, diu que no hi ha bons i dolents, i que si n’hi hagués ell no seria dolent, que ell només ha tingut mala sort

Nosaltres sabem que només ens diu que tonteries i que és un fill de puta, que l’únic que vol és fugir de la ciutat, però ens és igual, que vingui amb nosaltres si vol

Aquí no estem per mirar ni a dins ni a fora de les persones

Dia 4 (ell)

2007-03-31T08:14:00.001-02:30

Corro pel carrer corro apartant la gent a cops i corro amb ells al darrere

Desgraciats de merda, no em toqueu els collons

Són més joves i més ràpids i tenen ganes de tocar-me els collons, i aviat m’atrapen i em fan caure pel terra

Què fots, què collons has fotut! no paren de cridar-me i gesticulen histèrics

No em toqueu els collons, remugo

Desgraciat de merda, què fots, qui et penses que ets, però què collons fots! Sembla que no se’n sàpiguen avenir. A la policia te’n vas, ara t’hi portem, ara mateix te n’hi vas, però què has fotut!

M’agafen pels braços i m’aixequen, jo dono cosses a l’aire i intento desprendrem d’ells, però no hi ha manera

No ho faré més, no ho faré més! bramo, amb les llàgrimes regalimant-me per les galtes. No ho faré més! Sóc un pobre desgraciat, no sé què fer amb la meva vida, sóc un miserable, no tinc res, estic buit per dins, em convertiré en gripau, seré un gripau fastigós, estic perdut! Ajudeu-me, siusplau, no em deixeu sol, ajudeu-me!

sembla que la seva ràbia retrocedeix

Em poso a plorar a crits, la gent del voltant es gira i ells m’agafen menys fort

Ajudeu-me! Estic buit i no sé què em faig, necessito algú, estic tan sol, tan sol... tant.....

Dia 16 (ells)

2007-03-25T05:38:00.000-02:30

I de cop el veiem
Un home de quaranta anys, cabell llis i greixós, ulls caiguts, llavis prims i dents groguenques, un coll sec que surt d’un jersei groc desfilat, pantalons de pana marró, alt i sec, amb bambes destrossades,
treu una granada de la bossa de plàstic que porta a la mà, i abans que les portes es tanquin, la llança dins del vagó del metro

Però què cony.... murmura algú de nosaltres

L’home es posa a córrer mentre la bomba explota, però li barrem el pas i les ones expansives ens fan caure al terra, ell damunt nostre

Ens mira ràpidament, s’aixeca i fuig, però nosaltres no el perdem de vista i el perseguim fins a la sortida

Cridem perquè algú l’aturi, però l’únic que fan és preguntar-se els uns als altres què deu estar passant

Dia 3 (ell)

2007-03-18T08:03:00.001-02:30

Pujo al metro amb la bossa carregada de mocadors de paper. Som a final de mes i això fins i tot es nota aquí

Hi ha sis vagons i ningú em dóna ni una trista moneda

M’arrossego per l’últim vagó amb semiesperança, però res, ni un cony de vella rància ni un putu jove revolucionari ni un ric de merda amb malsons, res res, les mans buides i la bossa amb tots els mocadors

Desgraciats, penso, mentre baixo del vagó i remeno per dins la bossa

Ells s’ho han buscat, per rancis, ells s’ho han buscat, només volia una puta moneda, mecagoentot

Mentre les portes es tanquen, ho llanço a dins i em disposo a arrencar a córrer

Però llavors em veuen

Dia 15 (ells)

2007-03-13T10:20:00.000-02:30

Estem una mica farts de poblets rancis, fa una setmana que no ens aturem a una ciutat com déu mana i ja en tenim ganes
Per sort, d’aquí un centenar de quilòmetres arribarem a una i això ens anima una mica
Falta una mica més d’una hora per ser-hi i el paisatge no ens interessa
Aprofitem per preguntar-nos breument perquè fem el viatge. Cadascú té els seus motius, encara que tampoc es pot dir que cap sigui gaire creïble
A estones ens sembla que l’ambició de veure coses no és motiu suficient
Els quatre mirem per la finestra i semblem tenir pensaments idèntics, malgrat no deuen tenir res a veure
Els miro un instant i em sento terriblement lluny d’ells
Ells em miren a mi i crec que pensen exactament el mateix
No hi donem més importància, cedeixo la llibreta a algú altre

El tren està entrant a la ciutat

Dia 2 (ell)

2007-03-11T08:23:00.000-02:30

Acaben de dir que les línies del metro estan totes tallades per la pluja
Els viatgers surten de l'andana a empentes, jo entremig d'ells, i els autobusos es col·lapsen

Aprofito el dia lliure per passejar-me i només faig que creuar-me amb persones adultes, madures, aguantant un pal amb un tros de tela tensa al capdamunt. Tenen un aspecte tan absolutament ridícul amb el paraigua a les mans que em fan venir ganes de riure i em poso a riure sol

Corren amunt i avall del tot indignats amb els núvols

De cop no els hi agrada la primavera

A mi tampoc. Hi ha molt fang. Als llibres escriuen que amb l'arribada de la primavera canten els ocells i escalfa el sol. Què té això d'agradable? L'ocell no és més que un ocell*

M'assec una bona estona al costat de la boja que es passa els dies llegint al costat del cinema. Parlem d'immortalitat. Jo dic que no, ella diu que sí. Ho justifica amb l'intercanvi de matèries

L'intercanvi de matèries! Quina covardia consolar-se amb aquest succedani de la immortalitat! Només el covard, en el qual la por a la mort és superior a la dignitat, pot consolar-se pensant que el seu cos viurà amb el temps a l'herba, en una pedra, en un gripau..*

Aquesta dona és una desgraciada de merda. Llegir i llegir i no s'adona d'absolutament res, de res

* Chejov

Dia 14 (ells)

2007-03-08T12:15:00.000-03:30

Al mapa ens ha cridat l’atenció l’enorme quantitat de vies que envolten aquest poble i ens aturem a visitar-lo. La guia en fa cinc cèntims: el poble va néixer fa una mica més d’un segle, sota la bogeria d’un terratinent que no sabia què fer en aquells terrenys. I ja està

El poble està format per una vintena de cases, blanques i amb l’estructura de la façana feta de fusta, una pizzeria, un supermercat i l’estació. Té una via d’entrada i una de sortida, però entre una i l’altra hi ha tot un circuit viari que s’enfila pels turonets que envolten el poble, passa per sota un parell de túnels, a mig trajecte les vies se separen, unes van cap amunt, les altres cap avall, donen voltes i al cap d’un parell de girs es retroben, per anar juntes de nou al punt de sortida
Cada casa està rodejada de vies, i cada carretera de cotxes es creua amb un grapat de vies, i cada muntanyeta està atapeïda de vies, i de fet, no hi ha ni un sol terreny que no estigui recobert de via

A part del tren d’on baixem nosaltres, que s’atura uns minuts a l’estació i segueix recte per sortir del poble, n’hi ha tres més que recorren eternament aquest circuit boig i embolicat. Les locomotores es veuen ja velles, atrotinades. N’hi ha una de vapor de principis dels setanta, sense vagons; una diesel granate amb tots els vidres trencats que arrossega un parell de vagons de càrrega buits, i una altra de verda amb forma de cocodril que estira un vagó de passatgers massa llarg per ella

Deixant de banda l’amo de la pizzeria i el del supermercat, tots els habitants del poble semblen dedicar-se al bon funcionament d’aquests trens. El cap d’estació, els revisors, els conductors, els que mantenen les vies, els que venen bitllets,..
Picats per la curiositat, comprem quatre bitllets pel tren de passatgers

Al vagó només hi som nosaltres i mentre passem lentament entre les cases i per dins dels túnels, el revisor ens parla de vells temps, de quan el poble no semblava un parc d’atraccions abandonat, de com en època del seu avi, quan es va construir el poble, molts aficionats a les maquetes de tren s’hi van traslladar a viure-hi (a aquestes alçades ja ens hem suposat que el terratinent també n’era un gran aficionat), de quin gran somni fet realitat havia de ser aquella vil·la i amb quina il·lusió havien col·locat cadascuna de les vies, i de la poca esperança que quedaven als pocs habitants que resistien a marxar-ne. Som els primers turistes en tres setmanes

Al poble no hi passem més que dues hores, el temps que tardem en fer cinc cops seguits el circuit amb el tren de passatgers, donar una volta a peu i menjar una pizza a la pizzeria

Dia 1 (ell)

2007-03-07T12:27:00.001-03:30

Entro amb una bossa plena de mocadors de paper i començo a parlar, que si la meva família no sé què, que no tinc feina i un ull rebentat, que sóc de no sé on, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me’n una, que la sort està mal repartida

Camino i ningú em dóna res

Colla de desgraciats egoistes de merda, fills de puta tots

Baixo i pujo i torno a parlar

Que si la meva família depèn de mi, recito cinc o sis noms de nena i que són les meves filles, que si la feina no sé què, que sóc de no sé on, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me’n una, que la sort està mal repartida

Camino pel vagó i ningú em dóna res

Colla de desgraciats egoistes de merda, fills de puta tots, se’n penediran, se’n penediran

Baixo del vagó i pujo al següent vagó i torno a parlar

Que si la meva família no sé què, que si la feina no sé què més, que sóc molt lluny de la meva terra i em sento desvalgut, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me’n una, que la sort està mal repartida

Camino pel passadís del vagó del metro i una vella me’n dóna un parell i jo li dono un paquet de mocadors

Colla de desgraciats egoistes de merda, ja poden estar agraïts a la puta vella

Dia 13 (ells)

2007-03-04T09:03:00.000-03:30

El tren arrossega una averia i ens passem una tarda sencera aturats en un poble que és bàsicament verd
Moltes façanes de les cases estan pintades d'un verd molt clar, les teulades són gairebé totes de metall i, al cap dels anys, han quedat recobertes d'una pàtina verdosa. Però sobretot, el que dóna color a aquest poble són els jardins, els enormes jardins que cada propietari manté curosament
No hi ha una sola tanca, però no té res a veure amb el poblet que surt a Big Fish
Aquí és molt més matusser. No hi ha una catifa verda recobrint tot el terra i ningú va descalç
Si bé és cert que cada propietari cuida el seu jardí, també és cert que cadascú el dissenya al seu gust i no es fixa en si té alguna relació lògica amb el del veí
N'hi ha de salvatges, d'ordenats, de pintorescos, de barrocs, d'orientals, amb nans i flamencs, amb fonts d'aigua simulada, amb glorietes recobertes d'heura, amb arbres alineats, amb flors, amb hortalisses, amb fruiters, amb jocs per nens, amb un gronxador fet de pneumàtic i cordes, amb caminets empedrats, amb bancs, amb grans zones obertes per fer barbacoes,..
Malgrat aquest aiguabarreig incoherent d'estils, l'absència de tanques i del concepte de la propietat, fa que els límits dels jardins es desdibuixin, i tot i que t'adones que el jardí tropical del veí de la dreta no té res a veure amb les fonts romanes que ha instal·lat el veí de l'esquerra, no sabries dir amb certesa on comença un i acaba l'altre
La gent però, gairebé no gasta hores al dia per contemplar el paisatge que ha creat. Els habitants del poble treballen en feines monòtones, tenen ordinadors, blogs, televisor, videojocs i microones, van al supermercat, tenen fills que escupen al terra i aixafen les plantes, llegeixen revistes que regalen banyadors i diaris que regalen vaixelles senceres, paguen una hipoteca, tenen cotxes que fan retronar per l'asfalt (sí, clar, també hi ha carreteres) i hi ha un parell de cacics que ho fan anar tot amunt i avall
Si fos per la vida de la gent, seria un poble d'allò més normal
La guia, de fet, ni tan sols l'anomena
Al cap d'unes hores, solucionen l'averia i continuem el viatge

Dia 12 (ells)

2007-02-28T13:54:00.001-03:30

I per fi arribem a la ciutat. No són més de les onze i el primer que fem és anar fins a l’alberg. Ens posen a una habitació molt petita on no hi cabem gaire i que fa molta pudor a humitat, però pel preu que paguem ja ens sembla més o menys just. A més som al centre i tenim unes vistes d’allò més boniques
Mitja hora després ja estem voltant per la ciutat. Té un color grisós que els habitants intenten dissimular recobrint les finestres i els balcons amb flors. Ens creuem amb poca gent i la majoria intenten atreure’ns cap als seus comerços
Els carrers no estan ben empedrats i no deixem de trepitjar l’aigua que deuria caure ahir a la nit. Malgrat tot, tenen un aire de majestuosos, d’haver servit a grans personatges de la història, i no podem evitar explicar-nos els mites que recordem lleugerament, barrejant-los tots amb tots i inventant-nos-en la meitat. No hi fa res, els mites sempre són bonics i tenen un no sé què d’antic que els fa fascinants d’escoltar
Ens asseiem a un bar que dóna al riu per prendre un cafè. Aquí el cafè és fort i intentem dissimular les ganyotes. Els venedors no ens deixen tranquils i ens volen vendre absolutament de tot: cdes i dvdes, encenedors, mocadors de paper, fotografies pornogràfiques, targetes per la càmera digital, gomes pel cabell, souvenirs, rellotges, ulleres de sol, tabac,.. Ho rebutgem tot com podem, però la seva insistència és tan exagerada que ens afanyem a acabar-nos el cafè i a dirigir-nos a les ruïnes
Quan hi arribem, després d’un parell de parades amb el metro, l’estòmac ja ens comenta a rondinar de gana. Però abans les volem veure
I no ens decepcionen en absolut. En un primer moment no les veiem, ja que queden amagades darrere l’edifici on venen les entrades, però just després d’avançar un parell de passes apareixen davant nostre com un esclat
Són de pedra blanca i brillant, solemnes i amenaçadores, testimonis de milers de fets, de converses i d’històries. Semblen saber tantíssim, malgrat ser només pedrotes! Sota seu no és difícil d’imaginar qui les va construir, com es deurien passejar a la seva ombra i fins i tot com deurien ser d’impressionants quan estaven senceres. Intentem ficar-nos a la pell de la primera persona que va veure la construcció acabada (algú deuria ser el primer), però se’ns fa impossible. Volem acaronar-les, però un cordill ens ho impedeix, per tant ens limitem a asseure’ns al davant mentre ho contemplem sobrepassats
Més tard hi tornem de nou; sense haver-ho parlat abans, els peus ens hi duen, i seiem durant hores i més hores sota seu
I l’endemà igual
I l’endemà
A la ciutat hi ha d’altres coses, més ruïnes, museus, botigues, carrerons i racons i més racons, però nosaltres no visitem res més
Finalment, al migdia del quart dia, algú diu “continuem” i només llavors recollim les nostres coses de l’alberg i seguim amb el viatge

Dia 11 (ells)

2007-02-25T06:04:00.001-03:30

Hi ha un dia sencer de viatge fins a la següent ciutat on ens volem aturar. Ens han dit que hi ha unes ruïnes dignes de veure i no ens ho volem perdre. Tenim pensat passar-hi un parell de dies, fins i tot tenim l’adreça d’un alberg que ens han recomanat
El paisatge ha canviat des d’ahir. El desert tacat d’herba s’ha convertit gradualment en turonets de roca recoberts de matolls recoberts de flors grogues. Durant molta estona el tren viatja al costat d’una carretera molt transitada, amb els cotxes que condueixen com bojos i que s’avancen per tots costats. Ens alegrem d’haver decidit fer aquest tros amb tren, sobretot quan ens adonem que a cada revolt de la carretera hi ha instal·lada una petita capelleta, o un parell, o com a mínim una corona de flors, que ens fa preocupar per la vida de la persona que va tot sovint a canviar les flors velles per flors noves
Una dona que va al mateix vagó que nosaltres, ens explica la història del seu fill i de com va perdre la vida a la carretera
“Era una gran persona. Es deia Martí i tenia vint-i-tres anys quan va passar tot plegat. Ara ja n’han pasta gairebé dos i ho recordo com si fos ahir…. és encara tan recent! En Martí era una gran persona, la millor, jo no n’he conegut altra d’igual, i no ho dic perquè fos el meu fill, diria el mateix si no ho fos, ho puc ben jurar. El cor el tenia com el de deu sants, així de gran el tenia. Era ros i esvelt, llest! Tenia una estimada, però això només ho sabia jo. Ni la noia no ho sabia! Perquè la noia estimava un altre home i en Martí no s’atrevia a dir-li res. Heu vist aquestes flors grogues que creixen als matolls? No trobeu que són les flors més boniques que heu vist mai? En Martí ho pensava! Però si us hi fixeu bé, veureu que no totes són iguals. Potser amb el tren es va massa ràpid, però quan baixeu fixeu-vos-hi bé: n’hi ha que són més blanquinoses, d’altres són d’un groc intens intens i d’altres tenen un to vermellós. Però per en Martí, les més boniques eren unes de molt rares, que gairebé no creixien enlloc més que en un turonet que hi ha a tocar de la nostra ciutat. Són especials perquè malgrat a primer cop d’ull diries que són només grogues, així que la llum del sol li toca d’un altre costat, sembla que agafin tons verdosos, o blavosos, o lilosos, o ataronjats, segons la llum, el moment i fins m’atreviria a dir, el color dels ulls de la persona que les mira! El que passa és que aquest turonet, i ja sé que us semblarà ridícul tot plegat, ha quedat enclaustrat entre l’autopista i la via d’aquest tren on anem. I en Martí, ja em direu!, va decidir que la seva estimada havia de tenir cada dia a la finestra, un pom d’aquestes flors grogues tan especials que us dic. Així doncs, cada matí se n’anava a collar-ne un grapat i les col·locava a la finestra de la noia, que es pensava que venien de l’home que estimava i aquest no ho deuria pas negar. Un dia però, en Martí va desaparèixer. Dos dies i no tornava. Tres, i no tornava. Al quart em vaig assabentar que feia quatre dies s’havia trobat un cos d’home aixafat a l’autopista, a l’alçada del turonet. El seu cos era irreconeixible, però jo sé que era ell, qui més que ell podia creuar la carretera per anar a buscar un ram de flors? Li vaig anar a dir a la noia i ella es va posar a plorar, perquè es veu que just aquell dia en Martí li havia explicat tot i ella li havia dit que seguia estimant l’altre home.. La gent murmurava que va ser un suïcidi, això d’en Martí, jo no ho sé pas….. prefereixo pensar que va ser un accident, això del suïcidi és més romàntic, però ai vés, és el meu fill, se’m fa difícil…. I ara sóc jo qui li posa un pom de flors just a tocar de l’autopista.. no pas de les que a ell li agradaven, em fa massa por creuar aquella carreterota.. però què hi farem.. com és la vida, eh? Fixeu-vos bé en les flors, si baixeu del tren, i si en trobeu una de les que us dic, guardeu-la bé, que segur que us porta sort!”
I la dona s’ha posat a mirar per la finestra i no ha dit res més
Cap de nosaltres s’ha atrevit a dir res sobre el noi que vam trobar l’altre dia al parc i que no volia res més que una floreta
Segurament no tenia res a veure amb el noi de la història, però ens ha produït una tremolor inquietant pensar que potser sí que ho era

Dia 10 (ells)

2007-02-22T12:40:00.000-03:30

Com més ens allunyem d’on venim, més impronunciables es fan els noms, i ningú es veu en cor de llegir el rètol de l’estació. Fem ganyotes intentant-ho i ens riem els uns dels altres. Després de seure una estona a un banc contemplant la màquina del tren, ens aixequem per fer un tomb per les rodalies de l’estació. El rellotge marca les onze de la nit i aprofitem que trobem un supermercat obert per comprar quatre coses de menjar. Descobrim un petit parc, amb un gronxadors metàl·lics i un tobogan massa estret per nosaltres, i sopem asseguts als gronxadors. Aquests grinyolen sota el nostre pes, però ens entossudim a comprovar la seva resitència fent-los pujar cada cop més amunt. Recordem la sensació de quan érem petits, l’aire fred a la cara, els cabells que s’escampen, les mans ben agafades a les cadenes i les cames estirades, intentant tocar més i més amunt del cel
Llavors ens quedem una estona en silenci, mentre ens acabem el sopar i cadascú pensa en les seves coses. Això permet que un de nosaltres s’adoni de l’ombra que hi ha asseguda en un dels bancs del parc. Dóna un cop de colze a la resta per avisar-nos de la presència i murmurem sobre qui o què deu ser i si no seria millor anar tirant cap a l’estació, que veiem il·luminada a través dels matolls. Abans que decidim res, l’ombra s’aixeca i trontolla cap a nosaltres
És un noi d’uns vint-i-cinc anys, amb el cabell ros que li ha caigut a clapes, la roba vella escampada damunt del cos i uns dits vermellosos que surten de les puntes foradades dels seus guants. La cara és la burla d’una cara de persona. La pell dels llavis la té estripada, el nas és bonyegut i torçat en una forma anti-natural, les orelles semblen dos manyocs i els ulls no paren de moure’s darrere una capa de cristall humit. Se’ns planta al davant i murmura alguna cosa mentre allarga una mà
Li ensenyem una moneda i fa que no amb el dit
Li ensenyem una cigarreta i fa que no amb el dit
Acluca els ulls i els obre lenta i pesadament, segueix allargant la mà
Li ensenyem un tros de menjar i fa que no amb el dit
Ens arronsem d’espatlles i ell també
Fa un gest de despreci i per un moment ens sembla que caurà, però no cau i s’ajup per recollir alguna cosa de terra. Quan ho té ben aferrat a la mà, sigui el que sigui el que hi té, s’ho amaga darrere l’esquena, com aquell que té un regal per un nen. Somriu d’una manera molt estranya, dolça i enigmàtica, i finalment fa un altre gest de despreci i llença al terra la floreta que amagava
S’arrossega de nou fins al seu banc, on s’estira disposat a adormir-se, tot acaronant la sorreta del parc, i nosaltres marxem cap a l’estació, perquè el tren és apunt d’engegar i aquí no ens hi volem quedar

Dia 9 (ells)

2007-02-18T06:03:00.000-03:30

Som de nou dalt d'un tren i ara ocupem els quatre seients
Portem hores senceres sense aturar-nos enlloc, creuant una mena de desert recobert a trossos d'una mena d'herba seca. De tant en tant es veu alguna vaca, alguna casota o algun camí que es perd en el no-res. Quan veiem un arbre, fem esforços per identificar-lo, però dubto que ho encertem algun cop. Al final mirar per la finestra ens avorreix i ningú sembla tenir ganes de conversar. Estem mig desperts mig adormits, de tant en tant fem una partida de cartes o algú intenta fer-ne un castell, que cau a cada batzegada del tren
Passem per sobre el que hauria de ser un riu majestuós, envoltat de vegetació frondosa, però l'únic que creuem és un rierol que amb prou feines s'arrossega a ell mateix i algú pregunta si creiem que podrà arribar al mar
Damunt d'un mapa ho comprovem, però el riu mor dins d'un llac, a molts quilòmetres del mar

Just quan fosqueja, comença a aparèixer de nou el verd, alguns camps conreats, pagesos que ens saluden amb la mà, poblets amb les seves esglésies coronant-los que es van fent grans a mesura que la nit avança i finalment, quan ja és fosc del tot, el tren s'atura a un poble de dimensions considerables
El revisor ens avisa que farem una parada llarga, de més d'una hora, i baixem a estirar les cames

Dia 8 (ells)

2007-02-16T16:01:00.000-03:30

Són quatre, els nostres cossos: un per cadascú
Són dèbils: es desfan amb l'aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar

Són quatre, els nostres noms
S'inspiren en els records de l'autora, però encara no hem decidit quins

Som quatre, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan

Dia 4 (ella)

2007-02-11T06:42:00.000-03:30

Després d'aixafar-me un peu i mig emborratxar-me, he acabat explicant-los la meva història, que fa així
"Vaig marxar de casa els meus pares tot just tenir la majoria d'edat, amb unes ganes boges de menjar-me el món. Ho tenia tot planejat, trobar un bon pis per llogar i trobar una bona feina que em permetés, al mateix temps, viure i pagar-me els estudis que havia començat uns mesos abans. Vaig trobar una feina més o menys passable, però del pis, res de res. Vaig trampejar els primers mesos dormint en pisos d'amics més afortunats, allà on m'estava més temps fins i tot pagava una petita part del lloguer, però llavors passava gana, o se m'anava espatllant la roba, o senzillament veia com els plans de seguir pagant-me els estudis es tornaven impossibles. Al cap d'un any així, vaig decidir ajuntar-me a un grup de gent que havien ocupat feia poc els baixos d'un edifici, que en teoria haurien de ser una botiga, però que el propietari tenia del tot abandonats. Amb aquesta gent, malgrat tenia mig resolt el tema de l'habitatge, no ens vam acabar d'avenir mai. Jo en aquell moment treballava a la recepció d'un hotel i a ells no els hi acabava de fer el pes. Eren tots mig bohemis, volien convertir el local en un centre social pel barri, organitzar balls de saló pels vells, tallers de jocs pels nens, conferències, concerts, coses d'aquestes.... i a mi tot això no em motivava en absolut. De totes maneres, amb ells vaig viure un any més, fins que, quan el local començava a rutllar, el propietari va decidir fer-nos fora. Es van traslladar a un altre pis buit, però jo vaig decidir no anar amb ells. Havia acabat els estudis el mes abans i creia que trobaria una bona feina que em permetria estalviar el suficient com per, finalment, poder llogar algun pis. Però de nou les coses no van acabar d'anar com esperava, el màxim que vaig trobar va ser la feina a la botiga on ens hem vist per primer cop, i això em dóna els diners justs per sobreviure, mentre busco alguna cosa millor. Pel tema de la casa, en un primer moment em vaig plantejar tornar a viure a remolc d'amics, o a tornar amb els del local, però tenia ganes de viure sola, i per tant vaig haver de fer el que molts fan en aquesta ciutat: ocupar jo sola un pis buit. En fi, no és que sigui una manera molt digne de viure, però què voleu, les coses van com van... i com ja hi ha tanta gent que ho fa, no ve d'un més! Quan t'acostumes a aquest tipus de vida, no és tan terrible. Tenir poques coses, que sempre les puguis dur a sobre, no fer gaire soroll quan ets al pis, comprar menjar com a molt per avui i demà, i tenir uns quants contactes que t'ajudin a trobar un nou pis com, igual que m'acaba de passar, algun veí o el propietari et denuncia i la policia et ve a fer fora. Però a aquestes nits que arribes al pis que havies transformat en casa teva i veus que ja tornes a ser al carrer...... a aquestes nits no t'hi acostumes mai. I aquí em teniu! Però no us vull avorrir més! Segur que coneixeu desenes de persones en la mateixa situació a la ciutat d'on veniu, potser fins i tot vosaltres us hi heu trobat, i sabeu què, demà serà un nou dia i almenys la feina encara la conservo! L'únic que em preocupa és que avui al matí no m'he rentat el cabell i demà potser se'm veurà massa brut"
Llavors ells m'han dit que sí, que a la seva ciutat coneixien molta gent en la mateixa situació que jo, encara que cap d'ells no l'havia viscut mai en persona
Després m'han explicat la seva història, que estan de viatge pel món, que no saben gaire on volen anar i on aniran, però que els agrada veure i aprendre coses noves
Finalment m'han dit si volia anar amb ells, i potser ha estat el vi o potser un atac de bogeria, però els he dit que sí
A la merda amb tot! A la merda la ciutat! A la merda la feina! A la merda els pisos!
Me'n vaig de viatge

Dia 7 (ells)

2007-02-09T12:37:00.000-03:30

Ens hem passat la tarda passejant per dins i fora les botigues del centre, amb la intenció de comprar algun record de la ciutat, però res ens ha cridat l'atenció. A cada comerç on entràvem, ens sorprenia l'orgull amb què cada venedor ens mostrava els seus productes, com si no s'adonessin de l'enorme similitud que tenien amb els de la botiga del costat
Només un parell de botigues ens han semblat com a mínim curioses, la de boles del món i la de trenets elèctrics, ni que sigui per la relació que tenen amb el nostre viatge
Al vespre ens hem allunyat de la zona comercial i hem sopat en un restaurant acceptable

Al sortir, una mica beguts pel vi que hem pres, hem topat literalment amb ella

Hem ensopegat els tres alhora, primer amb una de les seves cames i després els uns damunt dels altres. Hem demanat disculpes tots de cop, ella i nosaltres, i ja reempreníem el nostre camí quan hem vist que s'eixugava una llàgrima. Llavors hem reconegut la noia d'una de les botigues que hem visitat durant la tarda, no sabríem dir quina, ella ens ha reconegut a nosaltres, i no hem pogut deixar de preguntar-li què li passava. Primer no volia dir-nos res, però al cap d'insistir una mica i arrossegar-la fins un bar, on hem fet que ens obrissin una altra ampolla de vi, ha accedit a explicar-nos perquè es trobava sola i plorosa, amb una motxilla als peus, a la una de la matinada. Pensàvem trobar-nos amb alguna emocionant història de desamors o una bronca impressionant amb els pares, però no ha estat res de tot això

Dia 3 (ella)

2007-02-06T12:44:00.000-03:30

Entro a la feina cinc minuts tard sota la mirada castigant de l'encarregat, deixo la motxilla a correcuita al lavabo que al mateix temps fa de vestidor, em poso l'armilla blava de l'uniforme i em col·loco darrere el taulell
Els clients semblen esperar-se a la porta, perquè al cap d'un minut d'obrir les persianes metàl·liques ja n'hi ha tres o quatre que ronden al voltant dels mostradors
El dia es presenta com sempre, cap a les dotze s'omple i anem tots atrafegats amunt i avall, fins que mitja hora més tard es buida del tot, i mitja hora més tard es torna a omplir
Arriben unes quantes caixes amb material nou i quan tinc un moment més tranquil, em dedico a controlar si hi és tot, a marcar els preus i a col·locar-ho a les lleixes que hi ha a la meva esquena
A les dues vaig a dinar un menú a un bar que està a pocs minuts, passejo una mica per pair el menjar, i a les quatre tornem-hi
No sembla que hagi de passar res d'especial fins que entren tres persones que miren encuriosides el petit món que acull la botiga
M'apropo amb un somriure i un bona-tarda apunt als llavis i els pregunto si les puc ajudar en alguna cosa. Fan que no, que només estan mirant i me'n vaig a atendre un altre client
De fet, en un primer moment no em diuen res d'especial

A les vuit plego de la botiga i pujo al bus 85 per tornar a casa
Mentre faig l'últim tros a peu però, sento com una dona murmura a un home alguna cosa sobre un pis ocupat. Creuo els dits però al cap d'un instant se'm desfan les il·lusions
Dos cotxes de la policia han aparcat davant del meu edifici i en veig un d'ells al meu balcó
Continuo caminant com si no anés amb mi l'escorcoll. Per sort sempre tinc la precaució d'endur-me totes les meves coses al damunt i dubto que hi trobin res d'interessant, apart del matalàs i la taula de conglomerat, que ja eren al pis abans que jo forcés la porta

Fins que no sóc unes quantes illes de casa enllà no em permeto el luxe d'aturar-me. Em deixo caure damunt d'un banc, amb la motxilla als peus i se m'escapa alguna llàgrima al mateix temps que es fa de nit. No és la primera vegada que em trobo en aquesta situació, però mai m'hi acabo d'acostumar

Passen les hores i no em moc del banc
Menjo un parell de galetes que duia a sobre
No tinc on passar la nit i demà treballo

I llavors els retrobo a ells

dia X

2007-01-31T13:01:00.000-03:30

oh oh, l'ordinador de l'autora ha explotat i amb ell tots els capítols que tenia escrits d'aquesta història (una vintena, que ja en són uns quants)

blog clausurat fins que l'ordinador torni a la normalitat o l'autora es decideixi escriure'ls de nou

Dia 6 (ells)

2007-01-28T07:48:00.000-03:30

La família ens acull amb els braços oberts i cada dia ens obliguen a sopar un plat típic de la regió. No cal dir que nosaltres no repliquem en absolut. De fet, no teníem intenció d'aturar-nos aquí, però els pares del nen ens van convèncer després que el seu fill els hagués convençut a ells. Durant els dos primers dies passegem per la ciutat amb tota la família, però després tots tenen encàrrecs per fer i l'única que ens acompanya és l'àvia

No es pot dir que sigui una ciutat bonica, tampoc lletja, suposo que com la majoria de les ciutats. Ben aviat hem visitat tots els llocs on ens podíem trobar turistes i llavors l'àvia es dedica a ensenyar-nos racons encantadors, segons ella. Una font amb unes tortugues esculpides, una església particularment tranquil·la, que està enfonsada respecte el nivell del sòl actual de la ciutat i que s'hi arriba després de baixar una bona colla d'esglaons, o una placeta que gairebé només és un encreuament i per on no hi ha manera que hi arribi cap cotxe. No és que la dona tingui una conversa especialment fluida, i tampoc és que quan parli digui res gaire interessant, però la seva companyia no molesta. El seu pas lent ens fa gaudir més dels racons, ens deixa fixar-nos més en els detalls, i els seus comentaris puntuals ("mireu que bonica la forma de la barana d'aquest balcó" o "heu vist que aquest arbret sembla un estel?") ens fan mirar trossets minúsculs de ciutat que d'altra manera no hauríem descobert mai

La família d'en Gabriel marxa demà, els seus dies de vacances s'han acabat i han de tornar al lloc d'on venen, i decidim fer el mateix, aquí ja ens hi hem estat prou

I llavors és quan la coneixem a ella

Dia 2 (ella)

2007-01-24T12:23:00.000-03:30

Fa un cel de ploure però no plou, cosa que el converteix en un cel doblement fastigós
Confirmo que escoltar certa música em fa venir ganes de donar cosses
Als coloms, a les pedres, a les rodes dels cotxes, a les dones que demanen diners a l'entrada de l'església i llavors t'envien el fill perquè et robi
No sóc conscient d'on sóc i de quina representa que és la meva vida, només quan hi penso ben fort se'm fa com un nus a dins i dic "uau"
Una família es fa una foto davant dels esglaons de l'església on sec i jo sortiré de fons a la foto escrivint "una família" i quan ells mirin la foto i s'adonin que era allà darrere escrivint potser pensaran "què deuria escriure" i serà una cosa de poca importància que no sàpiguen mai que escrivia sobre ells
Segueix sense ploure, a mi em bullen els peus i penso si hi ha algun colom que no sigui mutant. Segurament els que de fora semblen normals, per dins no tenen estòmac, o cor, o la part que no es veu de l'ull
Avui se m'ha rebentat un ou dins la bossa de la compra i ha embrutat els altres ous, i els iogurts, i la cocacola, i els xampinyons, i les galetes, i la carn arrebossada i m'ha fet enrabiar
Agafaré el bus 85 i estarà carregat de vells, dels que paguen escrupolosament el bitllet i dels que no, dels que els fan mal els peus, dels que perden l'equilibri, s'agafen a tu i et somriuen i els hi somrius, dels que fan sorolls amb la boca i sembla que masteguin aire, i dels que tenen panxes enormes que s'aguanten amb les mans, i que se'ls hi belluguen els pèls del nas cada cop que respiren
Hi ha dues dones que van carregades de mocadors de roba i encara no n'han venut cap. N'hi ha de colors llisos, n'hi ha de brillants, n'hi ha d'estampats, n'hi ha amb dibuixos dels llocs típics de la ciutat
Em pregunto si es reparteixen els guanys. Surt una monja vestida de blanc i em pregunto si farà servir tampons o compreses, i si la preocupa tacar-se la roba de vermell
Llavors penso sobre què somien els capellans i si s'han masturbat mai davant d'un mirall
Fa pinta de ploure, he vist llampegar i finalment arriba el meu bus
M'assec, amb la motxilla damunt dels genolls, i miro fixament per la finestra de camí cap a la feina

Dia 5 (ells)

2007-01-21T06:54:00.000-03:30

Ens hem instal·lat a casa els avis del nen dels cabells arrissats, que per cert es diu Gabriel
Viuen en un conjunt d'edificis grogosos que s'aboquen a un únic pati interior que serveix de distribuïdor. El pis dels avis és a la porta tres del tercer pis de l'edifici A
Així que entres et trobes amb un passadís llarg i estret, que acaba amb l'habitació on dormen els avis. De fet, el pis té sis habitacions, quatre de les quals es fan servir com a dormitoris. A la banda de la dreta del passadís, passat el rebedor, hi ha l'habitació on ens instal·len, i just al costat l'habitació dels pares. A la banda de l'esquerra, hi ha una porta que dóna al rebedor i que amaga una habitació minúscula amb un llit pel nen, llavors hi ha una sala que serveix al mateix temps de menjador, sala d'estar i cuina, i al costat, una última porta que indica on es troba el lavabo
Tot el terra del pis és fet de la mateixa rajola, i a cada habitació hi ha una finestra que dóna als patis interiors i als enormes arbres que fa anys que hi creixen. Les parets estan pintades de blanc i només les decora alguna fotografia de la família
La que és la nostra habitació és força grossa, amb dos llits i un matalàs que col·loquen perquè cap dels tres hagi de dormir al terra. També hi ha un parell d'armaris baixos, una calaixera i un escriptori. Els llits són de molles i grinyolen, per això intentem adormir-nos sense moure'ns gaire

No és gaire lluny del centre de la ciutat i amb quatre parades de metro ja som al mig de tot

Dia 1 (ella)

2007-01-17T15:12:00.000-03:30

Sec damunt del jersei rebregat mentre miro com apareix lentament una taca d'humitat al sostre. El que em sorprèn més és que no hagi aparegut abans. Amb un fogonet escalfo una mica d'aigua i quan ja bull hi aboco un sobre d'aquests en pols, cuscus amb verdures. Remeno i ho poso tot a un plat. Menjo mirant a través de la finestra

El pis està pràcticament buit i jo sóc dins l'habitació més plena. Fa uns tres metres per dos i té un balcó que dóna al carrer. Per la porta de vidre hi entra poca llum i fa que la forma del bastiment es dibuixi al terra. Les parets estan recobertes d'un paper de color verd, amb sanefes blanques pintades, encara que cada sanefa és diferent de la seva veïna, per culpa de les nombroses taques de brutícia que les adornen. El paviment està fet de rajoles grises amb un requadre també verd (d'un to diferent al paper de la paret). Els mobles són una taula plegable de conglomerat, de potes metàl·liques plenes de pols, un matalàs amb una manta al damunt, un parell de llibres arrugats, el fogonet del qual ja he parlat, una ampolla d'aigua mineral, el plat amb el menjar i la meva pròpia persona

Hi ha cinc habitacions més, però la que més utilitzo és una que en d'altres temps havia estat un lavabo. M'hi he muntat una mena de dutxa i per netejar-me faig servir l'aigua mineral que compro al supermercat de baix. També faig servir ampolles d'aigua mineral per fer marxar els excrements i el pixum de dins la tassa del vàter, i per rentar-me les dents, i per rentar la roba, i per cuinar, i per beure, és clar

Ara vesteixo amb roba esportiva, més còmode per estar per casa, però a una tercera habitació hi tinc un parell de mudes més, penjades en un cordill que va de paret a paret, assecant-se juntament amb una tovallola

I això és tot el que hi ha

Dia 4 (ells)

2007-01-14T13:18:00.000-03:30

Un nen, fill d'algun dels nostres companys de trajecte (no sabem dir exactament qui, ja que sembla ser que ocupen un altre vagó), seu amb nosaltres durant tota una tarda
Té el cabell negre i ple de rissos minúsculs, uns ulls petitíssims que brillen sota el front que arruga insistentment, com si aquest gest l'hagués d'ajudar a comprendre millor tot allò que li expliquem
Menja galetes i duu els llavis rodejats d'engrunes, que només s'espolsa de tant en tant amb la vora de la màniga. Ens n'ofereix però estan totes trinxades, cosa que ens fa rebutjar-les educadament
El nen sembla fascinat pel traquetreig del tren i hem de fer esforços perquè no obri la finestra i hi aboqui el cap
Finalment, recolza el front al vidre i mira fora, ben lluny
Li expliquem que estem anant de viatge, però que no volem anar a cap lloc en concret
Ell ens respon que va a visitar als seus avis
Li expliquem que ara anem amb tren, però que també volem anar amb avió, amb bicicleta, amb cotxe i a peu
Ell ens respon que els seus avis tenen un pis molt bonic ple de figuretes de lladró
Li expliquem que tenim un bloc a internet on anem explicant el nostre viatge
Ell ens respon que la seva àvia li farà un plat immens de macarrons
Li preguntem si li agrada anar amb tren i ens respon que sí
Li preguntem per què li agrada anar amb tren i ens respon que sí, completament absort pel moviment del tren, que ara segueix un revolt de la via i que es deixa contemplar a través de la finestra

Una estona després, la via es desdobla i mentre nosaltres seguim rectes, l'altra meitat fa un immens gir per finalment perdre's no sabem gaire a on
El nen ens pregunta cap on va aquesta via i nosaltres li diem que va a parar a un penya-segat des d'on es veu tot l'oceà
El nen sembla del tot decepcionat, però no sabem si és per la resposta o pel fet que potser no ha vist mai el mar
Quina pena, murmura
Li preguntem el perquè i ell ens diu que és perquè el tren ara ja no podrà volar

No entenem la resposta fins que no ens imaginem una via que desemboca a un penya-segat i un tren que s'hi dirigeix ràpidament

Dia 3 (ells)

2007-01-11T12:01:00.000-03:30

Ja portem unes quantes jornades de viatge i el viatge per ara el fem amb tren
És un tren amb una locomotora immensa, d'un color gris platejat, amb el morro allargat i arrodonit per davant, com el perfil del nas d'un grec. Té una ratlla blanca que la creua de punta a punta, encara que el blanc comença a brutejar
Els vagons de passatgers són gairebé tan llargs com ho és la màquina, i tenen un color verdós amarronat, amb finestres de segona classe de marcs grisosos. El paisatge que es veu a fora està tacat pels vidres a través dels quals el mirem. Seiem els tres en quatre seients, el quart dels quals és ocupat per una part de l'equipatge, i ens contemplem a estones sí a estones també

A cada estació on ens aturem, ens veiem col·lapsats pels venedors que s'aglopen arran de les finestres, per vendre'ns ametlles garrapinyades, souvenirs de tot tipus i algun dolç típic del poblet
A les estacions més grans, el tren es para suficient estona per poder estirar les cames i donar un tomb pels voltants
La gent amb qui ens creuem ens mira, alguns amb curiositat, d'altres amb la indiferència de qui ja ho ha vist tot

Quan sentim el so de la màquina engegant i els crits del revisor, correm a instal·lar-nos de nou als nostres quatre seients per tal de continuar el viatge tranquil·lament

No hi ha pressa per res

Dia 2 (ells)

2007-01-09T13:49:00.001-03:30

Vam néixer un trenta-ú de desembre, quan a l'arbre de davant la finestra de qui ens escrivia sols li quedava una fulla seca que ja no li servia de res
El primer que van veure els nostres ulls de paper van ser un munt de sabonets oliosos, una guia d'itàlia, tres gots de festa major plens de llapis i bolígrafs i un cd posat de cap-per-avall

Amb aquests objectes gravats a la nostra primera memòria, vam emprendre el nostre viatge:
un viatge que no sabem on ens durà perquè no té destinació, ja que només pretenem arrossegar-nos per tots els llocs on es posin els nostres peus

Convençuts que la realitat és nostre i que els ulls no ens enganyen, obrim aquest bloc per intentar no sentir-nos tan desvalguts en el nostre deambular pel món
Benvinguts sigueu tots, doncs, a emprendre el viatge amb nosaltres. I qui es vulgui afegir, només ha de fer-ho

Dia 1 (ells)

2007-01-08T11:34:00.000-03:30

Són tres, els nostres cossos: un per cadascú
Són dèbils: es desfan amb l'aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar

Són tres, els nostres noms
S'inspiren en els records de l'autora, però encara no hem decidit quins

Som tres, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan